Després de la bona acollida per part del públic i també de la crítica de la seva primera novel·la, El descontento, la periodista i escriptora Beatriz Serrano ha estat finalista del Premi Planeta amb la seva segona novel·la, Fuego en la garganta.

Fuego en la garganta és una novel·la iniciàtica en què la protagonista, posseïdora de certs poders sobrenaturals, recorre la dècada dels 90 i els primers anys del segle XXI. Filla d’una dona condemnada per la societat de l’època pel fet de sentir-se diferent, la Blanca es converteix en una adolescent que es rebel·la contra l’abandó que va patir a la infantesa.És una noia solitària que tracta de connectar amb els altres amb l’objectiu de sobreviure”.

Finalista del Premi Planeta amb la teva segona novel·la, com ho has viscut i com ho estàs vivint, Beatriz?

—Ho he viscut com si hagués aparegut la meva fada padrina i, en comptes de convertir una carabassa en una carrossa, m’hagués dit que em puc dedicar durant un temps només a escriure. Ho visc com si m’haguessin concedit un desig. Vinc del periodisme, de l’escriptura en general, que són professions molt vocacionals, però com tots sabem, són molt precàries. No m’hauria imaginat que, amb la meva segona novel·la, em podria dedicar, almenys durant un temps, a escriure a temps complet. Sóc una afortunada.

Fa molts anys, Rosa Regàs, quan va guanyar el Premi Planeta, li van preguntar què suposava el premi, i ja va comentar que havia guanyat temps.

—Exacte, és justament això. Si em diuen que defineixi el premi en una paraula, diria llibertat, saps? Llibertat per no haver de mirar el compte bancari, per no haver de preocupar-me, per no haver d’esgarrapar hores al dia. Tant el meu anterior llibre com aquest els he pogut tirar endavant treballant els caps de setmana, sempre… I després, llevant-me més o menys d’hora, posant-me el despertador a dos quarts de cinc per escriure abans de la jornada laboral, perquè el dia no se m’escapés de les mans. Així tenia la part més important del dia —o la que per a mi és la més important— completada. Així que escriure durant el dia em sembla tot un luxe.

De fet, ser finalista del Premi Planeta implica la gira promocional molt gran. Com portes aquesta gira?

—Tinc la sort que la Paloma ja va viure això, així que ella va ser com una mena de xamana per a mi. Em va preparar psicològicament per aquest gran viatge d’ayahuasca que m’arriba ara. És divertit. El meu xicot i jo tenim una frase que diem quan estem de vacances, quan anem a la platja i de sobte plou: “El pitjor dia de platja sempre és millor que el millor dia a l’oficina.” Ara ho hem canviat: “El pitjor dia de promoció, per molt cansada que estigui, sempre és millor que el millor dia a l’oficina.” És cert que és molt cansat, però és el que toca, no? Quan et presentes a això, saps que hi haurà aquesta part de promoció. Així que ho porto bé. Intento tenir energia. A més, com que sóc periodista, no em podria permetre seure i estar cansada, no donar bones respostes, no defensar bé el que és meu. A més, alguna vegada he hagut d’entrevistar algú que es notava que era l’última entrevista del dia i no et donava res. Et posava malalta! Així que, de moment, ho porto bé. És molt interessant estar a banda i banda, haver fet entrevistes i ara ser tu l’entrevistada. Això ajuda a entendre millor els periodistes, i els periodistes també han d’entendre les escriptores.

De fet, Fuego en la la Garganta, potser s’allunya una mica del que estàvem acostumats a llegir en una novel·la guanyadora o finalista del Premi Planeta.

—Jo, doncs, no sé… M’alegra. A veure, la veritat és que la novel·la… No crec que sigui experimental, però sí que m’ha permès jugar molt. A més, no la vaig escriure pensant en presentar-me al premi. La vaig escriure i la meva agent va dir: “I si e la presentem?” Així que sí que és cert que hi ha parts on canvia molt el format, el llenguatge, els temps. Suposo que això es nota. Però no volia escriure una novel·la només per al premi, sinó el que hauria escrit per a qualsevol altra editorial.

Després de la bona acollida de la teva primera novel·la, vas tenir por o pressió enfrontant-te a la segona?

—Moltíssima! A més, parlant amb altres escriptors i escriptores, alguns amb molts llibres publicats, tots recordaven la segona novel·la amb suor freda. És la pitjor de totes, perquè ja hi ha alguna cosa amb què comparar-te. Hi ha un treball anterior, el teu públic potser espera que segueixis la mateixa línia, però a tu et pot venir de gust trencar-la. Tot i seguir dins el mateix univers literari —crec que en el meu cas hi segueixo—, em feia molt de respecte. Mai he tingut por a la pàgina en blanc, però em feia molta por que, si trigava massa, la gent s’oblidés de mi.

Ara, almenys, has guanyat temps, no només amb el premi sinó amb els 200.000 euros. Quan vas pujar a recollir el premi, vas definir Foc a la Garganta amb una frase de Chuck Palahniuk.

—Sí, la frase és: “Per si no us n’heu adonat, tots els meus llibres parlen d’una persona solitària que intenta connectar amb els altres.” Em sembla que defineix molt bé el que he intentat fer amb aquesta història. Blanca, la protagonista, és una persona solitària que busca aquesta connexió.

Quan va començar Blanca a ser present en la teva ment i quan vas decidir, i per què, escriure Fuego en la garganta?

—Hi ha diversos motius. Un d’ells és que, bé, els temps literaris no són els mateixos que els temps de publicació. En realitat, el descontentament el vaig acabar cap a 2022, i és a finals d’aquest any quan em criden d’una editorial per poder publicar-lo. Llavors, ja estava treballant en una altra cosa. En aquesta època estava obsessionada amb els miracles, amb els sants i llegia molt sobre això.
Em vaig desplaçar fins a Fàtima per veure en quin xou s’havia convertit el que tres nens petits deien haver vist a la Verge, aquest parc temàtic de gent una mica desesperada que anava allà buscant l’última salvació. També vaig llegir molt sobre el tema de les sectes; de fet, el llibre comença amb una frase de Charles Manson, perquè estava llegint un llibre sobre ell i d’altres temes. Per tant, la part dels miracles, els cultes… una mica tot això.

Seria una  novel·la d’iniciació?

—És un gènere al qual sempre m’havia sentit molt atreta, però resulta que, a l’etapa del meu institut, em van fer llegir El guardià entre el sègol, que és un llibre molt bo, però que crec que té molt de mite al seu voltant. Quan vaig arribar a la universitat, vaig començar a descobrir aquest gènere escrit des d’una perspectiva femenina, com amb Nada de Carmen Laforet, entrevistes de Carmen Martín Gaite, fins i tot vaig rellegir Donetes, i després vaig arribar a Elena Ferrante, Silvia Plath amb La campana de cristall, fins més recentment El mal costum. Em vaig adonar que l’experiència de la infància a la maduresa ens marca molt, i sobretot, de maneres molt distintes per una qüestió de classe, per exemple. Per això vaig voler situar-la en un lloc semblant al de la meva infància.

Crec que no és el mateix créixer al barri de Salamanca de Madrid que en un municipi d’extraradi d’una ciutat de províncies. El tema de gènere també és diferent. Tinc la sensació que quan els nois arriben a l’adolescència, d’alguna manera s’expandeixen al món, descobreixen que el món és per a… bé, que el món és per als homes, no? Mentre que crec que les dones ens fem petites, ens adonem de coses fins i tot físicament, ens avergonyeixen els nostres pits, les nostres cuixes, la mirada del veí que fins llavors era amable amb nosaltres, i de sobte ens mira amb un cert desig. Amb tots aquests ingredients, va ser una mica el brou de cultiu de Fuego en la garganta.

Blanca és una noia que veu com la seva mare desapareix i creu que pot obrar miracles i que ha matat una companya de classe que es va riure de la seva situació familiar. A la novel·la internet i els chats, tenen la seva importància en el desenvolupament de la història.

—La novel·la està situada als anys 90, en els inicis d’Internet. Ha canviat molt avui dia, però Blanca descobreix a Internet que hi ha gent molt semblant a ella, amb les mateixes inquietuds i pensaments, i que allí pot ser ella mateixa, no? A mi Internet em sembla fascinant, és un eix vertebrador per a tots els que vam créixer amb un ordinador a casa. A la meva anterior novel·la, El descontento, tractava una mica el que ens ha convertit internet. La protagonista, Marisa, vivia atabalada, ansiosa per la seva situació vital, molt relacionada amb el treball, i passava el dia veient vídeos de YouTube que per ella eren un ansiolític, com l’orfidal.

A les seves novel·les, internet té un paper destacat.

—En totes les meves novel·les, Internet és molt important per això, pel que ens ha convertit. Però en aquesta novel·la  volia parlar d’una Internet més innocent, en els seus inicis, menys hostil, en què era un refugi per a les persones solitàries, perquè, de sobte, tenies una finestra al món des de casa. Per molt que fossis un marginat social, per molt que no poguessis parlar de la teva situació, en el cas de Blanca, que creu que té un poder maligne dins d’ella, internet era una forma de connectar amb persones com tu, de parlar-hi. A mi m’interessava tornar a aquest començament on la utilitzaves per aconseguir informació i per connectar amb gent semblant a tu.

Era una internet diferenta la que tenim ara.

—Era l’internet dels fòrums, dels xats, on seguies el teu grup de música favorit. Era una internet molt més innocent.
Intentava fer un paral·lelisme entre Blanca i Internet, perquè ambdós comencen com un espai bastant innocent, que es torna més fosc a mesura que avança la història i Blanca es converteix en adolescent i descobreix el món. Internet es torna més pertorbador al mateix temps que ella.

Fins i tot amb una imatge gòtica…

—Sí, per descomptat. També la banda sonora, de The Cure.

La teva novel·la tracta molt el pes de l’herència que rebem i si podem o no deslligar-nos d’aquesta herència familiar, però també de la família que triem al llarg de la vida.

—Sí, em interessa molt el tema de la marginalitat, entesa com la gent que està en els marges, els outsiders. A Espanya, sobretot, com que som un país catòlic, la família està al centre de tot. Això fa que ens creiem el que ens diuen de nosaltres, en el nucli familiar, i que ens comportem i siguem com ells volen, per com ens veuen. Però crec que molta gent se sent desgraciada perquè no pot ser qui és realment dins d’aquest entorn. Per a mi, les relacions no es mesuren per la sang. He tingut amigues que són com germanes i crec que, al final, són aquestes persones amb qui et vols asseure a la taula de Nadal, siguin família de sang o triades.

Tant en El descontento, on et centraves sobretot en el món laboral, com en Fuego en la garganta, que s’inicia l’any 1993, l’objectiu és descriure una generació, la teva generació?

—Aquesta pregunta m’han fet diverses vegades. Quan escric, no penso en retratar una generació, sinó que escric sobre el meu entorn i el que tinc al voltant. No penso en la crítica ni en el que pensarà la gent. És cert que escric sobre la meva generació, però crec que això té a veure amb l’edat que tinc i amb el fet que escric novel·la contemporània. Com la generació X, els autors d’aquella època parlaven del seu entorn i de la seva edat. Jo també escric sobre les coses que veig al meu voltant, sense cap ambició de ser la veu de la meva generació.

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here