L’autora d’ El mercader i Les torres del cel publicarà la quarta novel·la el proper 19 de març.
L’illa dels llibres gràcies a l’editorial Ediciones B us ofereix un tastet del primer capítol de la novel·la.
Duu paisatges, gustos i textures gravats a la memòria, i viatja amb la seva única herència: el quadern de receptes de qui va ser el seu primer mestre a la cort peruana, el xef Antoine Champel. A la ciutat, la Constança somia convertir-se en una gran cuinera, malgrat que la seva condició de dona li barrarà moltes portes.
No obstant això, s’obrirà pas amb coratge i passió entre els carrers d’una Barcelona convulsa, movent-se entre els grups que criden a la revolució i aquells altres que freqüenten salons més refinats i exquisits; una esfera de poder on es mouen personatges fascinants, com el que va ser considerat el primer gastrònom de l’època, el baró de Maldà.
Primer capítol:
La ciutat de Cartagena d’Índies era una de les més ben fortificades a l’últim terç del segle XVIII. El 1741 els anglesos ja s’havien estavellat contra les seves defenses naturals, els quilòmetres de muralles i els forts que la guardaven.
A aquell enclavament fonamental per al comerç de l’Imperi espanyol amb les colònies americanes va arribar el 1771, procedent del Virregnat del Perú, un grup de persones que volien continuar el camí cap a la Península.
Entre elles hi havia la Constança Clavé, una òrfena de setze anys que viatjava a reunir-se amb els seus avis a Barcelona, i el funcionari real Joaquín de Acevedo, reclamat pel rei Carles III per recollir informació sobre els afers de la colònia.
Atesa la importància del funcionari, el mateix governador de Cartagena d’Índies els va hostatjar al seu palau mentre esperaven la posada al punt de La Imposible, la nau de la Reial Companyia de Comerç de Barcelona que els portaria al seu destí.
1
Cartagena d’Índies, estiu de 1771
La Constança Clavé no perdia de vista el bagul petit que l’havia acompanyada des de Lima. Dins d’aquella caixa de fusta tancada amb clau, viatjava el seu tresor, un llegat que, n’estava segura, li permetria convertir en realitat els seus somnis. El governador va acollir els viatgers al seu palau de Cartagena d’Índies, aquella ciutat colonial que controlava amb mà ferma.
Durant dos dies havien gaudit de menjar fresc i de la privacitat d’unes estances enormes i buides que el poble només albirava de lluny, sense oblidar els matalassos de plomes, les xicres de porcellana fina on prenia la xocolata, els caminois de catifes de colors en què els peus semblaven trepitjar els mateixos núvols. Mai no els havia semblat més a prop, el paradís, després de viure tantes penúries! Haurien perllongat l’estada, complaguts per les atencions del governador, però el destí els menava a encarar la darrera part del trajecte, la que els portaria definitivament a casa. Al tercer dia, amb l’esperança d’un canvi radical en les seves vides, van recórrer els carrers estrets que desembocaven al port de la ciutat, on els esperava La Imposible. Mentrestant, les campanes de la Catedral saludaven el nou dia.
En trepitjar l’escullera van descobrir tota la llum que acompanyaria la partença. La mar atrapada en la badia interior de Cartagena d’Índies semblava viure dins una letargia pregona, sotme-sa a una docilitat que —ho sabien del cert— no formava part de la seva essència. Un miratge abans d’endinsar-se en les fredes i salvatges aigües de l’Atlàntic.
Davant l’escena que es mostrava als seus ulls, la Constança Clavé es va preguntar si aquella era una ciutat de persones o una
ciutat d’aus. Eren milers les que sobrevolaven la badia; coloms, gavines, cotorres, rossinyols i ànecs de diferents plomatges, entre les que podia identificar, es llançaven en picat cada cop que albiraven alguna deixalla comestible. Les més atrevides es posaven sobre els fardatges que esperaven ser traslladats a l’interior de les barcasses i, amb els seus becs agressius, intentaven penetrar els embolcalls, potser atretes pel misteri del seu contingut. La noia es va dir que, si de sobte es desfermava una lluita entre homes i aus, els primers tindrien molt complicada la victòria.
Cap dels moviments de la Constança no delatava l’angoixa que se li havia instal·lat al pit aquell vint-i-cinc de juliol. No s’ho podia permetre. Sabia prou bé que de l’arbre mort tothom en fa estelles, sobretot amb ella, la intrusa que, malgrat les ordenances, acompanyava en Joaquín de Acevedo, un enviat del rei. Aquest funcionari estava llunyanament emparentat amb Carles III i tornava a la Cort amb la seva família després d’una estada de tres anys a Lima.
El senyor De Acevedo dubtava des dels primers instants del paper que li havia tocat en aquell assumpte. La intervenció del virrei a favor de l’Antoine Champel, el seu cuiner, no devia haver estat suficient per acceptar la responsabilitat de tenir cura de la Constança Clavé. Era oportuna, la seva generositat? Es penediria d’ajudar a complir els desigs de qui tan sols havia estat un rostre amable durant la seva estada a la colònia espanyola? Només el respecte degut al seu superior, per molt que sobre el paper no estava obligat a respondre davant ningú que no fos el mateix rei Carles III, havien obligat el funcionari a acceptar l’encàrrec d’acompanyar aquella noia esquerpa que tant fastiguejava la seva dona.
Fins a la fi dels seus dies, l’Antoine havia cuinat per al virrei del Perú, el qual no s’havia vist amb cor de negar-li la seva darrera voluntat. D’aquesta manera, el funcionari s’havia convertit en el protector de la jove Constança, una noia que, després de la mort del seu pare adoptiu, hauria estat expulsada de palau i la societat de Lima hauria condemnat a la prostitució o a la pobresa. Els De Acevedo no tenien per costum faltar a la seva paraula, i encara menys contradir el desig d’un virrei que encara recordava amb nostàlgia els menjars afrancesats del cuiner Champel.
La Constança era ben conscient dels neguits despertats entre aquelles persones, però s’havia mantingut ferma, reclamant la dignitat d’una posició que ningú no semblava reconèixer-li.
Però tot això ja pertanyia al passat. Mentre avançaven per l’escullera en direcció al vaixell, la Constança pensava en aquells darrers dies viscuts al palau del governador de Cartagena d’Índies, un autèntic regal per al seu cos, castigat durant el viatge per mar de Lima a Buenaventura, i més encara per les privacions del tram final, la travessia per la selva entre Buenaventura i la ciutat on els esperava La Imposible.
Havia dormit com una soca i s’havia recreat hores i hores en l’enorme banyera que la seva cambra acollia. L’aigua dolça amb aromes de flors havia estat un bàlsam inestimable. Al final del darrer bany, s’havia aixecat fins a quedar reflectida al mirall que ocupava una de les parets. Els malucs generosos, la rodonesa jove dels seus pits i la suavitat de la pell perfumada adornaven amb escreix una figura que despertaria l’enveja de qualsevol dama.
Es va cobrir per eixugar-se mentre imaginava, torbada i divertida alhora, la sorpresa que causaria en el funcionari reial una exhibició semblant protagonitzada per la seva dona, aquella estreta i primmirada Margarita de Acevedo, que havia pretès fer-li la vida impossible des que havien salpat de Lima. Però no faria més voltes al verí que destil·lava la noble senyora. La Constança l’havia suportat durant dos mesos de travessia i, malgrat la seva presència, no renunciaria a un viatge que la portava a reunir-se de nou amb la seva família.
Al port interior de Cartagena d’Índies, l’única nau de grans dimensions era la fragata La Imposible. Fondejada al final de l’escullera, semblava una catedral aquàtica. Arribar-hi havia estat un recorregut lent i feixuc, malgrat que els homes del governador no havien estalviat cap tipus de violència per tal d’obrir pas a l’enviat reial i els seus acompanyants, desitjosos de salpar rumb a la Península.
El trànsit de carretes i mules, que el dia anterior traslladaven mercaderies fins als molls per enllestir la càrrega del vaixell, era menys intens. Encara hi havia homes disposats a fer la feina més pesada a canvi d’unes quantes monedes; negociaven a peu de carrer entre empentes i renecs. La dona del funcionari, Margarita de Acevedo, arrufava el nas.
Portava els seus fills petits agafats de la mà, mentre el més gran, a qui anomenaven Pedro, caminava al costat del seu pare. D’aspecte trencadís, el noi contemplava amb basarda, des de l’escullera, la coberta del vaixell; un grup d’homes hi treballava de valent per col·locar cada cosa al seu lloc, amb una cura especial de protegir la càrrega de tabac i cotó que més tard disposarien a la bodega.
La Constança no es perdia cap detall de la vida que l’envoltava. Mentre es disposaven a pujar al vaixell, copsava la intensitat del moment amb tots els seus sentits. Les bafarades de xafogor, les aromes de greix i de carn putrefacta, la sentor de les espècies…
Malgrat que tot la distreia, s’esforçava a seguir el pas de la dona d’en Joaquín de Acevedo, que caminava al seu davant. Així havia percebut com regalimava del seu coll una suor àcida, tan espessa que tacava el vestit fosc de vellut, inadequat en aquell clima. Però, per sobre de qualsevol esdeveniment, per increïble o meravellós que li pogués semblar, la Constança no deixava de la mà el bagul amb el llegat de l’Antoine.
La noia va travessar la passarel·la per accedir al vaixell darrere els nens. Conscient que la Margarita, només trepitjar la coberta, s’havia girat per observar-la, en cap instant no va evitar mostrar la gràcia natural dels seus malucs, arrapats sota una lleugera faldilla maragda que la modelava fins als turmells. Encara recordava la seva figura nua fent brillar el mercuri que es quartejava al mirall del palau del governador.
Quan va ser a bord de la fragata de tres pals que els portaria al seu destí, va tenir la sensació que tot tornava a començar. Els dies es farien de nou interminables mentre solcaven la mar a mercè dels vents i les tempestes. Però havia promès a l’Antoine que continuaria el seu camí sense mirar mai enrere, i pensava ser-hi fidel a qualsevol preu.
Aleshores va dedicar un somriure ample a la senyora De Acevedo, la qual va mirar de cua d’ull el petit amulet vermell que seguia tossudament penjat d’aquell coll jove, presidint el generós escot. L’Antoine Champel, la persona a qui la Constança devia aquella gran oportunitat, un home prudent tot i les seves idees avançades, devia remoure’s a la tomba. Però el temperament apassionat de la noia sempre havia pogut més que els seus consells.
Els setze anys de la Constança li havien permès refer-se molt més bé, malgrat les penalitats sofertes durant el viatge des de Lima fins a Cartagena d’Índies. La dotzena de vegades que havien fet escala a la costa, en petits pobles de pescadors que a penes tenien recursos per a la seva subsistència, no havien solucionat en cap moment la manca d’aliments frescos, ni la mala qualitat de l’aigua, i encara menys l’efecte devastador del salobre sobre la pell.
La jove intentava mantenir la seva integritat mentre la d’aquella dama, sempre engalanada com els membres més detestables de la bona societat de Lima, s’esquinçava al primer cop de vent.
La senyora De Acevedo no podia amagar l’enuig. De res li havia servit demanar al seu espòs que abandonés la noia a Cartagena d’Índies, potser en algun dels bordells que s’endevinaven entre els casots dels molls.
—És una descarada, i es ben mereixerà tot el que li succeeixi!—havia dit feia poques hores la Margarita de Acevedo al seu marit—. Ni es cobreix el rostre com les dones de Lima, ni respecta els nostres costums!
—Per què ho hauria de fer? Va néixer a Barcelona, és néta d’adroguers catalans de tota la vida, amb els quals el beneit del seu pare va tenir l’ocurrència d’emparentar-se. Va passar bona part de la infantesa a Catalunya, així que… —va respondre amb desgana el funcionari a la seva dona abans d’interrompre’s i parar atenció a les indicacions del capità.
—No em vinguis amb històries! —va exclamar la Margarita sense abandonar aquell posat digne que no sempre es corresponia amb el seu estat d’ànim.
Les característiques de La Imposible no eren les més adequades per al transport de passatgers. Era una fragata ràpida de la Reial Companyia de Comerç de Barcelona, la qual tenia permís per negociar a les colònies americanes sempre que la càrrega dels vaixells fos revisada a Cadis. A l’espera d’un decret que alliberés els intercanvis amb Amèrica, la Companyia no havia pogut evitar el compromís d’assegurar el viatge al funcionari de Carles III. Els mariners es van adonar de seguida que en Joaquín de Acevedo no seria ni de bon tros el pitjor obstacle que havien de vèncer; les exigències amb què la seva esposa se’ls adreçava no eren un bon auguri.
Les qüestions polítiques, però, eren ben lluny de les preocupacions de la Constança. Així, doncs, es va dedicar a prendre possessió de la cabina improvisada que li havien assignat. El reducte petit i poc ventilat era contigu al de la família De Acevedo, tots dos situats al castell de popa. Sota la llitera, només separada tres pams del sostre, hi va encabir el petit bagul de fusta amb les seves escasses però valuoses pertinences. No es va quedar a escoltar com la Margarita posava el crit al cel en veure que els seus sis voluminosos baguls, amuntegats a la porta, li entorpien el pas. Tampoc no va anar darrere la María de Acevedo, que, desobeint les indicacions de la seva mare, corria amunt i avall fent cruixir la fusta sota els peus.
—Ja s’ho faran! —es va dir mentre desfeia el camí per tornar a coberta.
Un fort soroll de plats es va confabular amb una penetrant aroma d’alls fregits per aturar la seva marxa.
—Són les cuines! Dec ser-hi molt a prop… —va exclamar bocabadada i obrint uns enormes ulls blaus.
Eren a tocar, just a l’altre costat de l’escala que comunicava els tres nivells de la nau. Enormes calderes, perols d’aram i cassoles penjaven dels ganxos; també s’hi podien veure una munió de pots de llauna escampats per terra. La Constança va somriure. Una feliç coincidència? Tal vegada! Amb aire decidit va continuar pujant.
A coberta va veure aquells núvols blancs que, ferits de llum, vagaven sobre l’horitzó. Va enlairar la mirada encara més, fins al cel enteranyinat per les cordes i els pals de la fragata. Les fileres de veles blanques eren com larves gegantines que no trigarien a mudar. Aleshores es va encomanar al déu dels seus pares, però també a Kuraca, l’ídol dels indígenes del qual tantes vegades li havia parlat el seu amic Iskay quan s’endinsaven a la selva.
El record la va entristir. Com li hauria agradat que l’hagués pogut acompanyar! Estava segura que a Barcelona algun metge li podria curar aquella malaltia que l’estava deixant cec. El trobava tant a faltar! La noia va clavar les ungles a la barana i, barrant el pas a una llàgrima, va empassar-se la saliva.
La lentitud de les maniobres perquè La Imposible deixés enrere les nombroses badies que envoltaven Cartagena d’Índies i sortís a mar obert va mantenir-la entretinguda bona part del matí.
La fragata havia entrat fins als molls per deferència a la família del funcionari, en lloc de fondejar a prop d’alguna de les fortificacions que presidien els petits cims propers.
En arribar del viatge per terra que els havia portat de Buenaventura a Cartagena d’Índies, per camins que la selva abraçava amb intencions poc amistoses, la Constança havia tingut ocasió d’admirar la gran badia que formava la natura per protegir una de les bases colonials més importants de la corona espanyola.
Li havia semblat que, lluny de viure d’esquena a l’aigua, la ciutat disposava d’un mar interior. Sabia, però, que aquesta calma era efímera, que l’Atlàntic es mostraria aviat en tota la seva magnificència quan les veles de La Imposible, prenyades pel vent, imposessin la seva voluntat.
—Mira, fill, aquestes dues fileres de dotze canons ens protegiran en cas d’un atac. No has de témer res! Si bandits o pirates s’apropen amb males intencions, els seus budells suraran sobre l’aigua i la seva sang la tenyirà de color vermell.
Les paraules d’en Joaquín de Acevedo no van tranquil·litzar el seu fill Pedro, ans el contrari. Aquella experiència el contrariava profundament, i cap de les explicacions amb les quals intentaven persuadir-lo no el farien canviar de parer. Els seus pares sabien que no li era fàcil adaptar-se a nous espais ni tampoc fer amics.
Sort de la brisa, que li vivificava el rostre, i del seu amor propi, que feien que les seves escarransides cames, penjant dels pantalons nous de trinca, no es pleguessin. Per a en Pedro, als seus quinze anys, allò era una aventura inútil, i estava enrabiat.
S’hi trobava bé, a Lima, sobretot durant les perllongades absències del seu pare, quan es convertia en l’amo i senyor de la gran casa on el virrei havia instal·lat els De Acevedo. Només en presència de la Margarita se sentia fort, però aleshores ja no tenia cap altra opció.
La seva mare era capaç de qualsevol cosa si alguna idea se li ficava entre cella i cella.
