L’escriptor suís publica la continuació de “La veritat sobre el cas Harry Quebert” recuperant els personatges de Marcus Goldman, el sergent Perry Gahalowood i a Harry Quebert.
Joël Dicker contínua fidel al seu estil narrativa que li ha donat fama i fortuna. “El cas Alaska Sanders” que es publicarà el 23 de juny, s’ambienta uns mesos després del final de “La veritat sobre el cas Harry Quebert”.
Amb el missatge de «Sé què has fet, trobat a la butxaca dels pantalons d’Alaska Sanders, el cadàver de la qual va aparèixer el 3 d’abril de 1999 a la platja d’una petita localitat de New Hampshire, és la clau del nou cas que, onze anys després de posar entre reixes els seus presumptes culpables, torna a reunir l’escriptor Marcus Goldman i el sergent Perry Gahalowood.
Dicker recupera antics personatges de les seves obres que permetrà al lector descobrir com a mesura que els protagonistes de la novel·la vagin descobrint qui era realment Alaska Sanders, ressorgiran els fantasmes del passat, i entre ells, especialment, el de Harry Quebert.
L’Illa dels Llibres, gràcies a l’editorial La Campana us ofereix el primer capítol de la novel·la.
Queia una nevada de primavera sobre les immenses naus dels estudis
de cinema, a la vora del riu Sant Llorenç. Feia uns quants mesos que
a dins s’hi rodava l’adaptació al cinema de la meva primera novel·la,
G de Goldstein.
1
Després del cas Harry Quebert
Montreal, Quebec
5 d’abril de 2010
Per un caprici del calendari, l’inici del rodatge havia coincidit
amb la sortida de La veritat sobre el cas Harry Quebert. Amb l’em-
penta del meu èxit a les llibreries, el film ja havia suscitat l’entu –
siasme general i les primeres imatges havien tingut un gran ressò
a Hollywood.
Mentre a fora un vent glaçat feia giravoltar els flocs de neu, a
dins dels estudis semblava ben bé el pic de l’estiu: en un deco-
rat d’un carrer transitat, d’un realisme impressionant, la llum po-
tent dels focus fustigava els actors i els figurants com si hi fes un
sol abrusador. Era unade les meves escenespreferides del llibre: a
la terrassa d’un bar, enmig de la multitud que anava amunt i avall,
els dos protagonistes, en Mark i l’Alicia, es retroben després d’ha-
ver-se perdut de vista durant anys. No els cal parlar, amb la mirada
en tenen prou per recuperar el temps que han perdut l’un sense
l’altra.
Jo seguia la filmació assegut davant les pantalles de control.
—Talleu! —La veu del director va trencar aquell instant de
gràcia—. És bona.
Al seu costat, el primer ajudant va transmetre l’ordre per ràdio.
—És bona, pleguem per avui.
El plató es va convertir de cop en un formiguer: els tècnics van
començar a embalar el material mentre els actors tornaven als ca-
merinos davant la mirada de decepció dels figurants, que s’havien
quedat amb les ganes d’una paraula, una foto o un autògraf.
Jo vaig començar a fer un tomb pel decorat. El carrer, les vore-
res, els fanals, els aparadors… Semblava tot tan real! Vaig entrar al
bar admirat de com havien cuidat cada detall. Tenia la sensació
que m’estava passejant per la meva novel·la. Em vaig esmunyir dar-
rere el taulell, ple fins dalt d’entrepans i pastissos: tot el que es po-
dia veure a la pantalla havia de semblar real.
Però la meva inspecció es va acabar de seguida. Una veu em va
arrencar dels meus pensaments.
—Ara et dediques a fer de cambrer, Goldman?
Era en Roy Barnaski, l’extravagant director general de Schmid
& Hanson, l’editorial que em publicava els llibres. Acabava d’arri-
bar de Nova York aquell mateix matí sense avisar.
—Un cafè, Roy? —li vaig proposar agafant una tassa buida.
—Dona’m un entrepà, millor, que estic mort de gana.
No tenia ni idea de si tot allò era comestible, però tampoc
m’importava gaire. N’hi vaig allargar un que representava que era
de gall dindi i formatge.
—Saps què, Goldman? —em va dir després de clavar àvida –
ment les dents en aquelles llesques atapeïdes—, aquesta pel·li ar-
rasarà. Fins i tot traurem una edició especial de G de Goldstein ,
serà bestial!
Als que hagueu llegit La veritat sobre el cas Harry Quebert no
cal que us expliqui res sobre la meva relació ambivalent amb en
Roy Barnaski. Als altres, només us cal saber que la seva afinitat
amb els seus autors varia en funció dels calés que en tregui. En el
meu cas, si dos anys abans em deia de tot perquè no li havia entre-
gat la novel·la a temps, ara les vendes rècord deLa veritat sobre el
cas Harry Quebert m’havien valgut un lloc preferent al seu panteó
de gallines d’ous d’or.
—Deus estar com en un núvol, Goldman —va continuar com
si no s’adonés que molestava—. Primer l’èxit del llibre i ara aquesta
pel·lícula. Te’n recordes, que fa dos anys vaig remoure cel i terra
perquè el paper d’Alicia el fes la Cassandra Pollock i tu m’ho vas
clavar per la cara? Mira ara, si no valia la pena! Tothom diu que
és sensacional!
—Com vols que me n’oblidi, Roy? Vas fer creure a tothom
que estàvem enredats.
—I ja en veus el resultat! Jo sempre tinc bon olfacte, Gold –
man! Per això soc el capità del vaixell! Però he vingut a parlar-te
d’una qüestió molt important.
Des que l’havia vist aparèixer al rodatge sense avisar, ja sabia
que si havia vingut fins a Montreal devia ser per una bona raó.
—De què es tracta? —vaig preguntar.
—És una notícia que t’agradarà, Goldman. Te la volia donar
personalment.
En Barnaski preparant el terreny: mal senyal.
—Ves al gra, Roy.
Va agafar embranzida.
—Estem a punt d’aconseguir un contracte per a l’adaptació de
La veritat sobre el cas Harry Quebertamb la Metro! Serà una cosa
molt gran! Tan gran que voldrien firmar un acord inicial ja.
—És que em sembla que no vull que se’n faci una pel·lícula
—vaig respondre, molt sec.
—Espera’t a veure el contracte, Goldman. A la firma ja t’em –
butxaques dos milions de dòlars! Fas un gargot amb el teu nom al
final d’un paper i, patapam!, dos milions de dòlars que et cauen
al compte del banc. I després hi has de sumar la part que et toca
dels beneficis de la pel·li i tota la resta!
No tenia ganes de discutir.
—Parla’n amb el meu agent o amb l’advocat —li vaig sugge-
rir per acabar la conversa, cosa que el va fer sortir de polleguera.
—Si m’interessés l’opinió de l’inútil del teu agent, Goldman,
no hauria vingut fins aquí!
—No podies esperar que tornés a Nova York?
—Que tornessis a Nova York? Però si voltes més que el vent,
Goldman: no pares mai quiet!
—A en Harry no li faria gràcia que se’n fes una pel·lícula —vaig
replicar arrufant les celles.
—A en Harry? —va exclamar en Barnaski amb veu escanya –
da—. A en Harry Quebert?
—Sí, a en Harry Quebert. Ja està decidit: no vull saber res de
cap pel·lícula, no m’hi vull tornar a submergir, en tot allò. Vull
oblidar-me’n. Vull girar full.
—Mi-te’l, el petit Goldman fent el ploricó! —es va irritar en
Barnaski, que no suportava que li portessin la contrària—. Li ofe-
reixen una cullerada de caviar, i el bebè capritxós no vol obrir la
boca!
Aquí sí que ja en vaig tenir prou.
En Barnaski es va penedir d’haver-me parlat d’aquella ma –
nera i per arreglar-ho va afegir amb veu mel·líflua:
—Deixa’m que t’expliqui el projecte, Marcus. Ja veuràs com
canvies d’opinió.
—De moment el que penso fer és canviar d’aires.
—Sopem plegats aquest vespre! He reservat taula en un res –
taurant de la part antiga de Montreal. A les vuit?
—Aquest vespre tinc un compromís, Roy. Ja parlarem a Nova
York.
El vaig deixar allà plantat amb el seu succedani d’entrepà a la
mà i vaig sortir del decorat per anar cap a l’entrada principal
de l’estudi. Just abans de la doble portalada hi havia un estand
de restauració. Cada dia després del rodatge m’hi aturava a fer un
cafè. Sempre hi havia la mateixa cambrera. Em va allargar un go-
tet de cartró ple de cafè sense que em calgués obrir la boca. Li vaig
donar les gràcies amb un somriure i em va tornar el gest. La gent em
somriu molt. No sé si em somriuen a mi, el congènere de l’espècie
humana que tenen davant, o a l’escriptor que han llegit. Aquesta
noia, precisament, va treure de sota el taulell un exemplar deLa ve-
ritat sobre el cas Harry Quebert.
—Me’l vaig acabar ahir al vespre —em va dir—. Quin llibre,
no hi ha manera de deixar-lo! Li sabria greu signar-me’l?
—No, i ara! Com et dius?
—Deborah.
Deborah, és clar. M’ho havia dit mil vegades
Vaig treure un bolígraf de la butxaca i vaig escriure a la pàgina
de guarda la frase ritual que feia servir sempre a les dedicatòries:
Per a la Deborah,
que ara ja sap tota la veritat sobre el cas Harry Quebert.
Marcus Goldman
—Que acabis de passar un bon dia, Deborah —li vaig dir men-
tre l’hi tornava.
—Igualment, Marcus. Fins demà!
—Demà me’n torno a Nova York. Araja serà fins d’aquí a una
setmana.
—Doncs fins aviat.
Quan ja marxava, em va aturar.
—L’ha tornat a veure? —em va preguntar.
—Qui?
—En Harry Quebert.
—No, no n’he tornat a saber res.
Vaig sortir per la porta dels estudis i em vaig ficar a dins del cot-
xe que m’estava esperant. «Ha tornat a veure en Harry Quebert?».
Des que havia sortit el llibre que no paraven de preguntar-m’ho.
I cada vegada m’havia d’esforçar a respondre com si aquella pre-
gunta no em fes trontollar. Com si no hi pensés cada dia. On era
en Harry? Què se n’havia fet?
Després de vorejar el riu Sant Llorenç, el vehicle va pujar cap
al centre de Montreal i de seguida vaig veure els gratacels que es
retallaven davant meu. M’encantava aquella ciutat. M’hi trobava
a gust. Potser perquè m’hi esperava una persona. Des de feia uns
mesos, hi havia per fi una dona a la meva vida.
A Montreal m’allotjava al Ritz-Carlton, sempre a la mateixa suite
de l’última planta. Així que vaig travessar la porta, la recepcionis-
ta em va aturar per dir-me que m’esperaven al bar. Vaig somriu-
re: ja havia arribat.
La vaig trobar asseguda en una taula discreta, al costat de la
llar de foc, bevent un Moscow Mule amb l’uniforme de pilot en-
cara posat. Quan em va veure se li va il·luminar la cara. Em va fer
un petó i jo la vaig abraçar. Com més ens vèiem, més m’agradava.
La Raegan tenia trenta anys, com jo. Era pilot comercial d’Air
Canada. Feia tres mesos que sortíem. Amb ella la meva vida sem-
blava més plena, més realitzada. Si el sentiment era tan fort era pre-
cisament perquè m’havia costat moltíssim trobar algú que m’agra-
dés de debò.
Havien passat cinc anys des de l’última relació seriosa que ha-
via tingut —amb una noia que es deia Emma Matthews— i que
només havia durat uns mesos. Per això, quan vaig acabar d’escriu-
re La veritat sobre el cas Harry Quebertem vaig prometre que em
dedicaria de ple a la meva vida amorosa. Havia tingut moltes aven-
tures, però sense gaire èxit. Potser per la pressió que jo mateix
m’imposava. Cada cop que coneixia algú, la cosa degenerava de
seguida en una mena d’entrevista de feina: al cap de pocs minuts
d’observar la meva interlocutora, ja em preguntava si seria una
bona companya i una bona mare per als meus fills. I llavors, auto-
màticament, em sortia la meva mare de dins i se’m plantava allà
com una intrusa. Agafava una cadira buida, s’asseia al costat de
la pobra noia i començava a buscar-li defectes. A partir d’aquell
moment, la meva mare —o el seu espectre, més aviat— es conver-
tia en l’àrbitre de la cita. «Markie, estàs segur que aquesta és
la bona?». Quina dèria amb aquella pregunta. Com si ens ha –
guéssim de comprometre per sempre, quan encara no sabíem si
sobreviuríem fins al vespre. I com que m’augurava un futur gran-
diós, afegia: «A veure, Markie, tu et veus a la Casa Blanca, a la ceri-
mònia d’entrega de la Medalla de la Llibertat, amb aquesta noia de
bracet?». Aquesta última frase normalment la deia amb desdeny,
perquè hi renunciés. I jo hi renunciava. I així és com la meva po-
bra mare, sense saber-ho, no feia sinó allargar el meu celibat. Fins
que, també gràcies a ella, vaig conèixer la Raegan.
Tres mesos abans
31 de desembre de 2009
Com feia sempre l’últim dia de l’any, havia anat a Montclair, a Nova
Jersey, a veure els pares. Mentre preníem cafè a la sala d’est ar, la
mare va dir una frase absurda que deia de vegades i que em treia de
polleguera:
—Què se’t pot desitjar per a l’any que comença, fill, si ja ho
tens tot?
—Que torni a veure un amic que he perdut —vaig respondre
molt molest.
—Se t’ha mort un amic? —va fer amoïnada la meva mare, que
no havia captat la indirecta.
—T’estic parlant d’en Harry Quebert —vaig aclarir-li—. M’agra-
daria tornar-lo a veure. Saber què se n’ha fet.
—Que se’n vagi a fregir espàrrecs, en Harry Quebert! Només
t’ha portat problemes! Els amics de veritat no en porten, de pro-
blemes.
—Gràcies a ell soc escriptor. L’hi dec tot.
—Tu no deus res a ningú, excepte a la teva mare, que li deus
la vida! Markie, no necessites amics, el que tu necessites és una
nòvia! Com és que no en tens, de nòvia? Que no em vols donar
nets?
—És difícil trobar algú, mama.
La mare va intentar suavitzar el to:
—Markie, rei, a mi em sembla que no t’hi esforces prou. No
surts prou. No et pensis que no ho sé, que de vegades et passes
hores mirant un àlbum de fotos teves i d’en Harry Quebert.
—Com ho saps? —vaig preguntar estranyat.
—M’ho ha dit la teva dona de fer feines.
—Des de quan parles amb la meva dona de fer feines?
—Des que tu no m’expliques res!
Just en aquell moment se me’n van anar els ulls cap a una foto
que tenia emmarcada: hi sortien l’oncle Saul, la tieta Anita i els
meus cosins Hillel i Woody, a Florida.
—Saps què? Que si l’oncle Saul… —va murmurar la mare.
—No parlem d’això, mama, sisplau!
—Jo només vull que siguis feliç, Markie. No tens cap motiu
per no ser-ho.
Em van agafar ganes de tocar el dos. Em vaig aixecar i vaig
agafar la jaqueta.
—Què fas aquesta nit, Markie? —em va preguntar.
—Surto amb uns amics —vaig mentir perquè no es preocupés.
Li vaig fer un petó a ella i un altre al meu pare, i me’n vaig anar.
La mare tenia raó: a casa hi guardava un àlbum i cada cop
que em posava nostàlgic m’hi submergia de cap. És precisament
el que vaig fer quan vaig tornar a Nova York. Em vaig servir un
got de whisky i em vaig posar a fullejar l’àlbum. L’últim cop que
havia vist en Harry havia estat precisament feia un any, una nit de
desembre del 2008, després que es presentés a casa meva per
veure’m cara a cara per última vegada. Des de llavors no havia
tornat a donar senyals de vida. Per haver volgut demostrar que era
innocent del crim del qual l’acusaven i per haver volgut rentar el
seu honor, l’havia perdut. L’enyorava moltíssim.
Havia intentat trobar-ne el rastre, és clar, però no hi havia ha-
gut manera. Havia tornat moltes vegades a Aurora, a Nou Hamp-
shire, on ell havia viscut els últims trenta anys. M’havia passat ho-
res i hores voltant per aquell poble. Hores i hores vagarejant per
davant de la seva casa de Goose Cove. En moments diferents, en
horaris diferents. Per retrobar-lo. Per poder arreglar les coses.
Però en Harry no hi apareixia mai.
Mentre estava immers en l’àlbum, repassant els records del
que havíem estat tots dos, va començar a sonar el telèfon fix. Per
un moment em vaig pensar que era ell. Vaig despenjar corrents.
Era la mare.
—Com és que l’agafes, Markie? —em va renyar.
—Doncs perquè m’has trucat, mama.
—Markie, és la nit de Cap d’Any! M’havies dit que anaves a casa
d’uns amics! No em diguis que estàs sol a casa mirant aquelles fo-
tos del dimoni! Li diré a la teva dona de fer feines que les cremi.
—La despatxaré, mama. Per culpa teva, una dona ben servicial
s’acaba de quedar sense feina. Contenta?
—Surt de casa, Markie! Me’n recordo, de quan encara eres a
l’institut i anaves a Times Square a celebrar l’entrada del nou any.
Truca als amics i surt! És una ordre! Fes cas a la teva mare.
I així va ser com vaig arribar tot sol a Times Square, perquè en
realitat no tenia cap amic a Nova York a qui pogués trucar. Quan
vaig ser prop de la plaça, ocupada per centenars de milers de per-
sones, em va envair una sensació de benestar. De serenitat. Em
vaig deixar portar per la marea humana. Va ser llavors quan vaig
ensopegar amb una noia que bevia d’una ampolla de xampany. Em
va somriure. Em va agradar a la primera.
Mentre tocaven la mitjanit, li vaig fer un petó.
I així va ser com la Raegan va entrar a la meva vida.
Des que ens havíem conegut, la Raegan m’havia vingut a veure a
Nova York unes quantes vegades, i també ens vèiem a Montreal
quan jo anava al rodatge. En el fons, després de tres mesos de rela-
ció, amb prou feines ens coneixíem. Les trobades les havíem de
programar entre un vol i un altre o entre un dia de rodatge i el se-
güent. Però aquell vespre d’abril, al bar del Ritz de Montreal, vaig
sentir alguna cosa molt intensa per ella. I mentre parlàvem de ja
no recordo què, va superar amb nota l’examen matern. Me la vaig
imaginar en diferents situacions de la vida i, en totes, la vaig veure
perfectament al meu costat.
L’endemà a les set del matí la Raegan havia de fer-se càrrec del
vol a Nova York-JFK, i quan li vaig proposar sortir a sopar em va
suggerir que ens quedéssim a l’hotel.
—El restaurant de l’hotel està molt bé —vaig dir.
—La teva habitació encara està millor —va replicar amb un
somriure.
Ja no vam sortir de la suite en tota la nit. Ens vam passar una
bona estona arrepapats a dins de la banyera immensa, plena d’ai-
gua ben calenta i d’escuma, contemplant a través del finestral la
nevada que queia sobre la ciutat. Després vam trucar al servei
d’habitacions. Tot semblava fàcil, hi havia harmonia entre tots
dos. L’únic que em sabia greu era no poder passar més temps amb
la Raegan. El problema era la distància geogràfica —jo vivia a
Nova York i ella en un poble on jo ni tan sols havia posat els peus
a una hora al sud de Montreal— i sobretot els horaris impossibles
de la seva feina de pilot, que l’acaparaven. El retrobament d’aquell
dia no es va escapar de la norma i, una vegada més, la nit v a ser
curta: a les cinc de la matinada, quan l’hotel encara dormia, l a
Raegan i jo ja estàvem acabant d’arreglar-nos. Me la vaig quedar
mirant a través de la porta del bany. Anava només amb els panta-
lons de l’uniforme i els sostenidors i s’estava maquillant mentre
es prenia un cafè. Marxàvem tots dos cap a Nova York, però
per separat. Ella pels aires, i jo per carretera, perquè havia anat a
Montreal amb cotxe. La vaig portar a l’aeroport Trudeau. Quan
em vaig aturar davant de la terminal, em va preguntar:
—Com és que no has vingut amb avió, Marcus?
Vaig dubtar un moment: no quedava bé confessar-li el motiu.
—M’agrada la carretera que va de Nova York a Montreal —vaig
mentir.
L’explicació només la va convèncer a mitges.
—Sisplau, digue’m que no et fan por els avions.
—És clar que no.
Em va fer un petó i em va obsequiar amb un «m’agrades igual-
ment».
—Quan et tornaré a veure? —vaig preguntar.
—Quan tornes a Montreal?
—El 12 d’abril.
Va mirar l’agenda.
—A la nit seré a Chicago, i després començo una setmana de
rotació des de Toronto.
Em va veure la cara de decepció.
—Després tinc una setmana de vacances. Et prometo que lla-
vors tindrem temps per a nosaltres. Ens tancarem a la teva habita-
ció de l’hotel i no ens mourem d’allà.
—I si marxéssim uns dies? —vaig suggerir—. Ni Nova York
ni Montreal. Tu i jo sols en algun altre lloc.
Va fer que sí amb el cap entusiasmada oferint-me el seu millor
somriure.
—M’encantaria —va murmurar com si fos una confidència
gairebé inconfessable.
Em va fer un petó molt llarg i llavors va baixar del cotxe i em va
deixar allà, alimentant les esperances del nostre futur plegats.
Mentre mirava com desapareixia dins la terminal de l’aeroport
vaig decidir prendre la iniciativa i organitzar una escapada romàn-
tica a un hotel de les Bahames del qual m’havien dit meravelles: el
Harbour Island. Vaig començar a teclejar al mòbil i vaig entrar al
web de l’hotel. Estava enmig d’una illa privada i semblava un lloc
paradisíac. Ja sabia on passaríem la seva setmana de vacances: en
una platja de sorra fina banyada per un mar turquesa. Vaig f er la
reserva allà mateix i em vaig posar en marxa cap a Nova York.
Vaig travessar els Cantons de l’Est fins a Magog —on em vaig
aturar a buscar un cafè— i llavors vaig baixar cap a Stanstead, un
poble que fa frontera amb els Estats Units i del qual potser heu
sentit parlar perquè hi ha l’única biblioteca del món que està a
cavall entre dos països.
En travessar la frontera, l’agent de duanes americà que em va
mirar el passaport em va preguntar com un autòmat d’on venia i
on anava. Quan li vaig dir que venia de Montreal i anava a Man –
hattan, em va respondre: «No és la carretera més directa, per anar
a Nova York». I, pensant-se que m’havia perdut, em va donar ins-
truccions perquè anés a agafar la 87. El vaig deixar parlar molt
educadament, però sense cap intenció de seguir les seves indica-
cions.
Jo sabia perfectament on anava.
Anava a Aurora, a Nou Hampshire. Al lloc on el meu amic
Harry Quebert havia passat la major part de la seva vida abans de
desaparèixer sense deixar cap adreça.
