Coia Valls, l’autora de les novel·les històriques “El mercader”, “La cuinera” i “Els camins de la llum” publica el 9 de febrer “L’alquímia de la vida” (Columna /Destino).
L’escriptora catalana vol dedicar la novel·la a totes aquelles persones pioneres, valentes i creatives, motors reals de l’evolució del món. Situada al segle xv en un món que està canviant, però la medicina es troba ancorada en la vella fórmula de la triaca establerta en l’antiguitat clàssica. Amb tot, sempre hi ha homes i dones que busquen noves formes de guarir el cos i l’ànima i sovint passen per bojos o bruixots. Assagen fórmules alquímiques per aconseguir la pedra filosofal o l’elixir de la vida. En Magí Surroca és un d’ells.
D’altra banda, la Beatriu és una jove rebel que intenta sortir de la seva pròpia trampa. Aconseguir-ho no serà gens fàcil, però la força de l’amor i l’amistat i l’entrega absoluta a un ideal li permetran assolir una vida autèntica, de llibertat i plenitud.
Dos destins marcats per la gosadia d’oposar-se al poder i als valors d’una època. Una lluita carregada d’esperança, si es vol poètica, però vital i científica alhora.
“L’alquímia de la vida” és una novel·la històrica que, entre Vallbona de les Monges, Barcelona i la vila de Llívia, preludia l’instant en què l’ésser humà començava a ser la mesura de totes les coses.
L’Illa dels Llibres us ofereix un avançament de la novel·la.
Pròleg
Llívia. Gener, 1473
Un silenci prim va presidir aquella cambra, que a poc a poc despertava al nou dia. Després d’una nit sense treva, va fer el gest de redreçar l’espinada. Havia passat moltes hores corbat sobre la taula de treball i els seus ulls, d’un blau líquid que l’edat anava fenttèrbol, es tancaven sota el pes abrusant de les parpelles.
L’home savi, de cabells llargs i barba blanca, va mirar al seu voltant. Havia col·locat per l’estança un bon reguitzelld’espelmes, però moltes s’havien consumit i s’havien convertit en una estructura de cera desfeta que formava petits turons als seus peus. La llàntia d’oli que guardava per a ocasions especials no ajudava gaire als seus propòsits.
Les ombres, cada cop més dèbils sobre les parets de la casa, semblaven el senyal d’un mal presagi.
—Més espelmes! Necessito més espelmes! —va dir mentre la mare del nen, en un silenci vigilant durant tot aquell temps, s’aixecava de sobte i n’agafava un feix del prestatge per acomplir la comanda.
L’home savi va sentir fred i es va lligar el mantell de llana sobre el pit. Calia alimentar el foc, revifar les brases amb llenya seca i fer-les ballar de nou mentre finalitzava la seva escomesa. De moment, però, es conformava amb més llum. Els contorns de la figura que jeia a la màrfega començaven a esvair-se. No es podia permetre que aquell primer encàrrec se n’hi anés en orris; feia pocs mesos que era a Llívia i s’havia proposat inspirar confiança als seus veïns.
Va obrir i tancar les mans amb gest lent. Tenia la pell dels dits resseca i encetada, els canells entumits i una coneguda sensació de coïssor li va dibuixar una ganyota efímera.
El temps jugava en contra seu. Una sola respiració profunda i reprendria el duel contra la dama negra. Gairebépodia sentir la seva presència rondant el cos fràgil de l’infant, menyspreant el dolor dels qui li disputaven aquella vida fins a quedar exhausts.
Després d’encendre les noves espelmes, la dona es va estirar al costat del seu fill i el va abraçar. L’ésser desvalgut bullia de febre i no necessitava més calor; per contra, es debatia com si l’escassa roba que portava fos una gran molèstia. L’home savi, però, no va dir res. Els perfils de mare i fill dibuixats sobre el jaç, a trenc d’alba, eren d’una tendresa colpidora.
La manipulació dels elements per obtenir la triaca esdevenia una operació molt delicada. Els havia portat en gran part de la seva darrera estada a Montpeller, però des d’aleshores no hi havia parat atenció. Sabia com resoldre la fermentació del conjunt, de gairebé un centenar d’ingredients simples, una elaboració final només a l’abast dels més experts. L’èter alliberat, el cinquè element per sobre de l’aigua, la terra, el foc i l’aire, era molt actiu i d’acció ràpida. No hi havia temps a perdre si pretenia salvar el nen. Abans d’atendre la cocció que tenia lloc als fogons, i considerant que hauria d’esperar una estona fins que es refredés, va elevar la mirada per mussitar una pregària.
Aviat ho podria administrar al seu pacient, però qualsevolajuda era desitjable. Poc més tard, amb el mateix respecte amb què s’oficia la consagració, va prendre amb un cullerot de fusta part d’aquell xarop espès, que era del color de les garrofes, i va recórrer les quatre passes que el separaven de la màrfega. No disposava de prou mel per mixturar el preparat i, de retruc, el gust final esdevindria entre amarg i agre.
La dona, ara asseguda, tenia els dits encreuats a l’alçada dels llavis i gronxava la seva por sense fer-li preguntes.
Va clavar els ulls enrogits, brillants, sobre els d’aquell home d’aspecte feréstec. De cop i volta li semblava l’àngel més bell, el guaridor del seu fill de només nou anys.
Tot era com una il·lusió que encara havia de manifestar-se, un desig que oprimia el pit, una quimera que planava en l’aire viciat de la cambra. Malgrat el neguit, es va abandonar dins el blau de la mirada serena que la fitava.
—Ja ho tenim. Ajuda’m a incorporar-lo.
Els cabells xops emmarcaven el rostre del noiet, d’una pal·lidesa extrema. Els blens més llargs van caure enrere amb suavitat acompanyant el gest del coll, vinclat com un jonc a braços de la mare. El panteix brusc que sis hores abans li provocava vòmits i ofec havia donat pas a una mandrosa i equívoca calma. Les marques de la picada de l’escurçó al peu eren com la rúbrica d’un final que tots temien.
—Hem d’intentar que col·labori. D’una altra manera es pot ofegar.
Després de les fregues al cos per revifar-lo i els draps amb aigua freda sobre el rostre, la dona va articular unes paraules i l’home savi hi va reconèixer el començament d’una lletania que aviat es va convertir en un balbuceig confús.
El nen, el més jove dels tres fills d’una família de grangers, es va empassar la triaca al mateix temps que un sol tebi s’anunciava a través de les finestres petites, protegides amb pergamí oliós durant els mesos d’hivern.
—Haurem de bullir aigua. T’he de retirar aquest embenatge del peu i posar-te un nou emplastre —va anunciar l’home malgrat que el sofrent no estava en disposició d’escoltar-lo.
—Jo ho faré —el va interrompre la dona.
—Has estat molt valenta de venir sola fins aquí amb el teu fill al coll. Encara no entenc com has pogut arribar amb una nevada com aquesta!
—Tenia molta por! —va dir compungida.
Tot seguit es va deixar anar en un plor de criatura, sense aturador. Ell va posar-li la mà sobre l’espatlla, acompanyant- la, sentint el seu estremiment.
A l’exterior, les branques dels arbres colpejaven amb suavitat la fusta del porxo. Una capa blanca, immaculada, cobria el camí de Cereja. La neu queia ara amb mansuetud, com si els oferís una treva que cridés a la calma.
Algú va trucar a la porta. Van ser cops ferms que denotaven urgència. Tot seguit, sense esperar resposta, la figura d’un home es va perfilar contra el blanc impol·lut del fons. Era alt, potser massa si tenien en compte la mitjana dels homes de la vila, ben plantat. La seva roba, arrapada al cos per la força del vent, li donava un aspecte inquietant.
A l’interior, una bafarada d’aire gèlid els va obligar a posar-se a recer mentre el visitant maldava per tancar la porta de nou.
—Com m’alegra veure’t —va exclamar l’home savi—. Però, com has sabut…? M’han dit que eres fora!
—La vídua del ferrer l’ha vista passar amb el seu fill al coll. —El nouvingut va assenyalar la dona amb la barbeta mentre aquesta li aguantava la mirada, enfurida.
—L’ha vist passar amb el nen i no ha fet res per ajudar-la! Quina mena de gent…
—No t’hi emprenyis. És gran, viu sola i ha enterrat tots els fills. No pot fer gaire cosa més que vigilar. Quan he arribat m’ha fet un crit. Estava molt preocupada.
—Em sap greu, no l’hauria d’haver jutjat. Treu-te aquesta capa molla i les botes i arrecera’t al foc. Et prepararé alguna cosa calenta. Quan t’hagis refet m’agradaria que donessis una ullada al petit.
—Què li ha passat?
—Una picada d’escurçó.
El metge va obrir molt els ulls i va retenir l’aire als pulmons. Tot seguit, després d’escalfar-se les mans amb la terrissa que contenia una infusió, es va acostar a la màrfega, al fons de l’estança. Va palpar la zona inflamada del peu i la cama abans de prendre el pols al nen. Un somriure va acompanyar la fi del seu neguit.
—Ho has fet? Digues, ho has fet, oi? —va demanar, agafant pel braç qui ja considerava el seu mestre.
L’home savi, per tota resposta, va assentir amb el cap. Tots dos es van abraçar. La mare del nen se’ls mirava amb gest adust, sense entendre ni una paraula.
Contra pronòstic, el sol va anar obrint el dia fins a fer-se l’amo del cel. Sota el seu poder, la neu que ho esborra tot de manera callada va sucumbir lentament a les branques més altes dels arbres. Algun bri de verd hi va treure el nas i el noi en va ser testimoni.
Aquell mateix dia se l’endurien a casa i no necessitaria gaire temps per recuperar-se del tot.
L’únic favor que l’home savi va demanar a la dona va ser que guardés el secret, que no anés pregonant-lo als quatre vents com si haguessin estat testimonis d’un miracle i que, davant dels curiosos, parlés de l’oportuna intervenció de la providència. Encara havien d’experimentar amb altres malalties, amb malalts molt més greus que aquell nen. No volia renunciar per res del món a la pau i el silenci que li proporcionaven les muntanyes per continuar amb la seva recerca.
—Va ser Epicur qui va acceptar amb gust el sobrenom de «gos»? —va preguntar el metge de manera retòrica.
—Et veig a venir! Sí, vas ben encaminat. Aquest filòsof grec defensava que en qualsevol animalet hi trobem la senzillesa que hauria de ser pròpia dels humans.
El plaer té un límit natural que només les nostres opinions i les ambicions vanes poden obscurir. Que no ens embafi l’èxit, amic meu. Siguem humils. Per cert, hauríem d’aconseguir mel per espessir aquesta triaca que ha sobrat, no trobes?
El metge va assentir complagut mentre, seguint el seu particular tarannà, feia volar coloms.
