L’autor de Montecristo, La mala dona i L’any de la plaga publica Bioko la quarta novel·la.
L’illa dels llibres gràcies a l’editorial Amsterdam Llibres us ofereix un tastet de la novel·la.
‘Els anomenaven One, Two, Three, Four, Five i Six. No tenien cap altre nom perquè no havien d’existir.
Diversos agents de la Woodsboro Fields Co. els havien comprat a les parteres en el moment del seu naixement.
Quatre penics mal comptats i el dit índex als llavis, pst, que quedi entre tu i jo. Les mares, prostitutes de York, Brighton, Manchester, Nottingham i Ipswhich. Dones que els malnodririen, la llet del pit agra, de sabor del sutge, que els criarien com a paràsits invisibles, pidolaires en un món de maons i xemeneies. Cendra a la cendra.
Només tenien una cosa en comú: cinc d’ells moririen l’u de gener de 1901, una taca de tinta en un registre atapeït i desendreçat. La Woodsboro Fields Co. els va comprar un altre destí. Els va alimentar, els va educar i els va entrenar. A canvi, només una condició: la data de la seva mort era immutable. Si no els mataven abans, i en aquesta expedició el risc era elevadíssim, els agents de la Companyia s’encarregarien d’executar la sentència el primer dia del segle xx.
Però cinc d’ells no ho sabien. Era imprescindible que no ho sabessin.
Per això els havien criat com a homes autosuficients, sense la necessitat de parlar més enllà del que és imprescindible, sense la por tan
humana als silencis. Eren carn de canó; múscul i obediència. Per quatre penics.
Feia una setmana que havien salpat de Porstmouth a bord de la Cassandra. Sondroll de motor i mutis a coberta. Pots de llautó que queien a terra per l’onatge, i Four s’ajupia a recollir-los. S’encarregava
de la guàrdia de nit, mentre Two s’aferrava al timó. Els altres dormien.Four tenia les esquenes amples com el llom d’una balena. Va pujar fins a proa, i l’alè de l’oceà li glaçà el rostre. Va comprovar que els nusos no s’haguessin afluixat durant el temporal, i quan va assegurar-se que tot estava en ordre, va romandre una estona esguardant l’horitzó serrat i fosc, retallat a llampegades d’una lluna escorredissa, segrestada pels núvols que deixaven enrere.
La Cassandra era una nau a vapor rapidíssima, capaç de navegar fins a Sierra Leone en la meitat de temps que qualsevol altra. Allà, s’abastirien d’aliments per fer el darrer tram del viatge. Four s’adreçà a la cabina de coberta per assegurar-se que Two continuava despert. Two, en veure’l, va comprovar el rellotge del quadre de comandaments. Encara mancaven quatre hores pel canvi de torn. Two, que tenia una cicatriu que li creuava la cara, rondava la trentena. Com més petit era el número, més vell el soldat. Six no arribava als vint.
Va davallar per les escales que menaven a la cabina. Va llucar-hi i va trobar-se amb els ulls oberts de felí de Three, que creuava les mans rere el clatell. Four no l’havia vist dormir mai. Va seguir la ronda de rutina fins a la bodega. Allà, va comprovar que l’armament estigués en ordre. Pistoles i revòlvers amb les inicials WF gravades al mànec, escopetes llançadores de xarxes, llaunes de gas clorobenzilidè malononitril i armadures integrals de capes de seda i cotó compactat del doctor George Emery Goodfellow, Arizona. Després va obrir la comporta i va examinar les granotes de cuir amb bombones d’oxigen i l’escafandre que utilitzarien quan arribessin al Punt Zero.
Four va acaronar la seva lentament, des del coll fins als guants. El doctor els havia dit que eren uns privilegiats. Que serien els primers
en molts anys a tornar al Punt Zero. A aquella remota illa on un dia de 1472, l’explorador portuguès
Fernâo Do Pó va trobar, enmig de la jungla verge, Sir Douglas Moriarty.
Oblegareb
I
Sis escorpins petits, com joguines de nacre, fan giragonses
a la sorra.
Driss agafa el soldat pels cabells i l’empeny contra el
terra, la cara a dos pams de les bestioles, que s’aturen,
sorpreses.
Una veu rogallosa i pausada parla en hassaní des d’algun lloc de la
haima. Després, Driss la tradueix a un castellà crotàlid:
—Usted engañar familia mía.
—No sé de què em parles, Driss —respon el soldat, que intenta
incorporar-se.
Driss li clava el peu al genoll. Si el soldat no crida, no és pel dolor:
el tacte fred del metall a l’alçada de la caròtida li ha ofegat la veu.
Aquest missatge no necessita traducció de cap mena: no et moguis.
L’ancià a l’ombra torna a dir alguna cosa, breu, i Driss allibera el
soldat de la pressió. Aquest aprofita per agafar aire. Fita els escorpins.
Ells tampoc no es mouen. Bé. Quietets. Tinguem la festa en pau.
—Tenir sort que el meu pare estar de bon humor —cascavelleja
Driss—. Seu.
El soldat es pren el seu temps per obeir. Inspira fort i la flaire de la
menta li obre els pulmons. La pudor de cuir, de bestiar famolenc i de
la suor intensa dels berbers aprofiten l’oportunitat per entaforar-se-li
al cervell. Estossega. Té gana, els llavis tallats. Aigua, intenta demanarne,
però no aconsegueix articular paraula. Si avui està de bon humor,
no voldria veure’l emprenyat, pensa. No hi ha parlat mai, amb el pare
de Driss. Sempre havia fet negocis amb algun dels set fills, i si ara és
el pare qui ha d’intervenir-hi és que ho té magre. Sabia que se la jugava,
merda, sabia que se l’estava jugant. Putos moros.
Sorra als ulls. No pot fixar bé la mirada, les llagrimotes deixen un
rastre de sal a les galtes. Fa el cor fort. No vol que pensin que és dèbil.
—Plorar com una nena —riu Driss, sense cap rastre d’humor en
el to.
—A veure si serà l’única manera que sàpigues com és una dona…
—diu el soldat, i escup sorra que té entre les dents, fent-li crec-crec.
El moro li gira la cara. I fa mal. És alt, sec i fosc com un tronc de
roure cremat, amb prou força com per matar un lleó a bufades. Si en
trobés cap de viu, és clar, perquè aquesta punta de l’Àfrica és tan àrida
que de lleons ni se’n veuen.
El soldat ara escup sang. Driss fa cruixir els dits. Porta anells com
baules d’un casalot.
Khaled Alhazred renya el seu fill, i aquest li respon de males maneres.
Khaled, sense alçar la veu (sembla impossible que aquest home
hagi pogut cridar mai a la vida), el fa callar.
—En nom del meu pare —Driss abaixa la mirada— li demano
disculpes.
És mentida, però tant li fa. Potser sí que té una oportunitat per
sortir en vida d’aquí. Una d’entre mil.
Khaled torna a parlar. Està assegut sobre una estora de sanefes
que el soldat no pot distingir en la foscor. Una estora que ha travessat
el Sàhara no se sap quants cops, que s’ha trobat en infinitat de
perills i ha sobreviscut a les lluites contra les tribus enemigues. Khaled
sembla més un vell comerciant que no pas un gran guerrer, tot i
la fama de la seva tribu. Seu amb les cames creuades, els llavis inseparables
del narguil, la gandora blava com un tros de cel caigut sobre
el seu cos. Són els fills, els qui llueixen l’or a la boca, les joies als
braços i la mala llet a les mans.
—El meu pare estar molt decebut amb vostè. Pensar que algú que
porta el seu nom seria algú en qui confiar. Diu que no mereix portar
el nom de vostè.
—No he enganyat ningú, Driss. Digues al teu pare que s’equivoca.
Que us equivoqueu.
El soldat sap que no és cert. Que ha jugat amb foc i ara s’està cremant. Des de fa tres mesos que ha anat proveint d’armament la família de Khaled. A les primeres trobades els portava pólvora negra
barrejada amb carbó. Quan hi van confiar, els va dur dos fusells. Els Alhazred al·legaven necessitar-los per defensar-se de les tribus de l’interior en les seves caravanes pel desert, però el soldat no les tenia totes, així que els va entregar dos Remington defectuosos: un tenia el canó deformat i convertia qualsevol tret en un espectacle de pirotècnia; l’altre s’encasquetava després de cada detonació. Però això els Alhazred no ho van saber fins que el soldat no va començar a portar-los munició.
Khaled continua parlant per boca de Driss:
—Pensar que teníem un acord. Que estar vostè un home de paraula. Nosaltres hem complert la nostra part del tracte: l’hem pagat molt generosament, amb òpals i diamants.
—Diamants en brut. No és el mateix —matisa el soldat. De reüll, vigila que els sis escorpins no s’apropin gaire.
Driss fa petar els dits i un esclau s’acosta a entregar-li el fusell. Driss l’agafa i apunta al cap del soldat. La fusta allargassada, prima, a tocar del seu nas.
—No és el mateix —continua Driss—. Creia que nosaltres no disparar? Creia que nosaltres no veure que la fusila és dolenta?
—És l’armament de què disposem. Pregunti-ho al governador. Driss gira la mirada cap al seu pare, com demanant permís per estomacar-lo de nou. Aquest soldat el fa treure de polleguera. Khaled
torna a parlar.
—Vostè venir aquí, amb el seu vestit de soldadet, les seves maneres de comerciant, la seva proposta de negoci i trair la nostra confiança.
Vostè, com tots els seus compatriotes espanyols, creure superiors.
Es pensen que som ignorants del desert i que poden venir aquí a tractarnos
com a criatures —i afegeix, de collita pròpia:— Jo conèixer. Jo
passar molt temps presoner de vostès al nord. Jo ja dir al meu pare que
no havíem de fer tractes amb vostè, que estar com els altres.
Driss abaixa l’arma i la recolza sobre una de les bab, les fustes que
fan de pilar de la tenda. Khaled fa una pipada del narguil. El sol es va
apagant a l’entrada de la haima, i reforça la foscor interior. Les ober-
tures de les tendes estan orientades cap a l’est, cap a la Meca, recorda
el soldat; i dedueix que, si els darrers rajos de sol estan desapareixent,
i els tres gots de te que hi ha sobre una safata ja són buits, deuen ser
els volts de les cinc de la tarda.
S’havia de reunir amb Mhamed, un dels fills petits, als afores de
Villa Cisneros. Però en arribar hi ha trobat Driss i dos moros més, que
l’han esbatussat, lligat de mans i peus i carregat al camell. Se l’han
emportat desert endins, fins al campament de Khaled, on l’han mantingut
aïllat fins ara. Si té sort, potser els companys de destacament
l’estaran buscant.
En el fons sap que no és veritat: a l’Àfrica no et busca ningú.
El soldat clava la mirada al Remington i valora si hi seria a temps
d’agafar-lo i encarar-se amb en Driss. Aquest n’endevina les intencions
i l’entoma.
—Potser sí que es pensa que funcionar bé.
El soldat té por. Una por immediata, de risc quasi palpable. Una
emoció més real que aquella por vaga d’embarcar-se cap a les colònies,
o el rum-rum nocturn d’un atac enemic. Una por que es barreja amb
la sang a la boca, que se li arrapa al rayadillo de l’uniforme d’infanteria
de marina, ara tot brut i esgarrapat, inútil i ridícul com una bandera
al no-res. És conscient que està lluny de qualsevol esperança de rescat,
a mercè del que vulguin fer-li uns salvatges als quals ha volgut entabanar
de la manera més estúpida. No hauria d’haver-los menystingut.
—El meu pare dir que ell no poder jutjar-lo.
—Doncs digui-li que la posada en escena pot donar lloc a mals
entesos.
Driss esbufega. No té la paciència del seu progenitor. Si fos per ell,
el soldat ja seria una duna més al desert. Quan Khaled reprèn el discurs,
s’afanya a traduir-lo:
—Vostès, els espanyols, es neguen a escoltar-nos. Es pensen que
poden venir aquí, repartir-se la terra i riure de nosaltres. La seva xerrameca
militar els converteix en sords. I els sords són els primers a
caure, perquè no sentir els trets. Si paressin més l’orella als berbers no
haurien de viure reclosos en un fortí, amb la por de no veure el sol del
matí.
