Aprendre a parlar amb les plantes (Periscopi) és el segon llibre que publica Marta Orriols, la seva primera novel·la, i resulta una sorpresa agradable en molts sentits, ja que es tracta d’una obra sòlida i rica en matisos, madura i gairebé rodona.
La protagonista principal de la novel·la és la Paula, una neonatòloga que perd la parella, el Mauro, de forma sobtada i prematura. És llavors que s’ha d’enfrontar als canvis imprevistos que comporta la irrupció de la mort.
Que un llibre indagui en els efectes devastadors d’una pèrdua tan propera no sembla, d’antuvi, cap novetat. També els han abordat en dates recents novel·les tan divulgades com La delicadesa (2009), de David Foenkinos, o El sentit d’un final (2011), de Julian Barnes. L’habilitat de la novel·lista, però, consisteix a afegir-hi ben aviat un element pertorbador a aquest plantejament inicial. Per dir-ho el·lípticament: un descobriment sobre la vida del finat obligarà la protagonista a revisar sota una nova llum la seva vida en comú.
A partir d’aquesta revelació inicial coneixerem els pensaments canviants sobre el mort que passaran pel cap de la protagonista, marcats per la mentida i l’ensorrament dels plans de futur. La gestió del dol i el procés de reconstrucció personal de la Paula inclouran la seva vida familiar i afectiva, pare i amics, així com la seva vida sexual. I és que la protagonista, de 42 anys, tindrà diferents afers que van de l’aquí t’atrapo aquí t’arrambo a les relacions que semblen d’entrada més duradores. Aquesta faceta íntima amb perspectiva femenina, potser poc abordada per la narrativa, donarà peu a la narradora a explorar els sentiments de dubtes i culpa de la protagonista.
La novel·la, doncs, avança narrativament entre pensaments constants de la Paula sobre les implicacions de la mort que tot sovint s’expressen amb la brillantor o vol poètic d’aquests fragments:
“La mort repara tot allò que és irreparable, és irreversible i ho tergiversa tot. Ha modificat el Mauro i l’ha posat en algun lloc proper als sants i als innocents. La mort s’assembla a la primavera.” (p. 35)
“Sempre m’he recordat que tot el que compromet a la permanència se’n pot anar sense avisar, i allò que s’omple pot buidar-se tot d’una amb la violència d’un raspat.” (p. 127)
A banda de la trama principal, una de les subtrames més prominents que es desenvolupen a l’obra és la del Mahavir. Aquest nen prematur que es passa mesos a cures intensives i que arriba a tenir una aturada cardíaca funciona com un correlat perfecte d’allò que s’esdevé en la trama principal. Quan una es resol, es resol l’altra.
Si s’hagués de posar algun però al llibre, es podria parlar del fet que la Vanessa i la Marta, companyes de feina de la Paula, estan poc indidualitzades, són massa iguals i indistingibles. També es podria posar el focus en unes quantes errates. Per exemple, “tan temia” > “tant temia” (p. 21), parlar del color Habana fosc (p. 59), la combinació pronominal “No tinc arguments per discutir-li” (p. 124) o bé la puntuació de “Fas cara de cansada, –La Teresa” (p. 152). Res que no es pugui esmenar en una segona edició que m’estranyaria molt que no arribés.
Sens dubte, Aprendre a parlar amb les plantes és una novel·la vívida, delicada i escrita amb penetració psicològica per una autora en plenitud de facultats literàries. Una novel·la sobre la reconciliació amb els que ja no hi són plena de frases rodones i passatges memorables.
Article d’Andreu González
https://twitter.com/andreu_gonzalez
