Bromera publica en un sól volum tres obres autobiogràfiques del poeta de Burjassot.
Coincidint amb la celebració de l’any Vicent Andrés Estellés l’editorial Bromera ha publicat Animal de records (Memòries).
El llibre recull tres obres de carácter biogràfic de l’autor de Burjassot: Quadren de Bonaire(1985), El tractat de les maduixes (1985) i La parra boja (1988).
Es tracta, tal i com destaca un comnicat de l’editoiral un recull de records, anècdotes i vivències que, barrejant el to dramàtic amb el divertit, ens descobreixen la part més humana i íntima del poeta.
Vicent Andrés Estellés parla dels seus viatges, de lectures i autors que el van marcar, de personatges a qui va conéixer, com Maria del Mar Bonet, Ovidi Montllor i Salvador Espriu, però també dels seus problemes de salut, de la fresca quotidianitat familiar, dels dies viscuts al col·legi del Salvador i dels berenars infantils de pa amb oli i sucre.
Vicent Andrés Estellés ha estat un dels poetes més destacats de la poesia valenciana.
Va obtindre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1978), la Creu de Sant Jordi l’any 1982, el Premi d’Honor de les Lletres Valencianes (1990) i la Medalla d’Or al Mèrit en les Belles Arts del Ministeri de Cultura
‘’Vaig nàixer en un poble, Burjassot, més aviat petit, d’una abundant demografia i situat molt a prop de València –cosa de quatre o cinc quilòmetres–. El camí que, des de València, va a Burjassot, sembla que el va inaugurar, quan era governador civil de València, el senyor Ramón de Campoamor, el poeta asturià.
El camí tenia abans en sortir de València, l’encant, a mà esquerra, d’un lloc dit La Parreta i els seus pintorescos voltants, on anaven de xala personatges d’Escalante, i on Blasco Ibáñez va localitzar algun dinar de «valents», de «guapos», d’algun conte seu; més endavant, i pujant a Burjassot, hi ha un altre lloc per a mi memorable, no sé ben bé per què: casa La Conilla, una alqueria com n’hi havia tantes a la nostra horta, encara fins fa pocs anys, potser més atapeïda d’arbres i de parres i flors, amb una séquia; i entre La Parreta, amb el Molí de l’Esperança situat un poc abans, i casa La Conilla, hi havia una altra casa a mà esquerra, una casa que feia olor de vi, de cuiros i bocois, casa El Quinto; no era –aquest «quinto»– precisament el cinquè, sinó que probablement feia al·lusió a la cosa militar: el Quinto, molt engreixat, i gran, i amb dolors innombrables de reuma, el varen matar, una nit d’hivern, uns atracadors a la mateixa tenda; uns dies després, a Paterna, varen afusellar un causant de la seua mort.
Després, arribant a Burjassot, remuntava una mica la carretera, i eren, altra vegada, les imminències de la Reial Séquia de Montcada, dels canyars, dels pins de la devesa, de l’amable arquitectura parroquial, de la plaça del Pou…’’’
