Amb un estil àgil i carregat d’ironia, l’escriptor i antropòleg català dissecciona una de les confusions més grans de la història científica: la recerca obsessiva dels anomenats “pigmeus” africans, un poble que mai va existir com el van descriure els exploradors occidentals.
Una exploració cultural, humana i literària des del Congo fins a les profunditats de la narrativa contemporània on l’antropòleg i escriptor es donen de la mà.
A les fronteres entre antropologia i literatura, entre el relat de viatges i l’autobiografia, Albert Sánchez Piñol publica Les tenebres del cor, una obra que ressona com una simfonia de veus oblidades, històries marginades i experiències transformadores. El llibre no és només un testimoni personal dels viatges de l’autor al Congo durant els anys noranta (1996-1998); és també una reflexió profunda sobre la mirada occidental, el poder de la narració i la dificultat de comprendre l’altre sense sotmetre’l als nostres codis.
Publicada per La Campana, l’obra arriba com una de les propostes més singulars del panorama literari actual. Barrejant crònica, memòria, assaig i retrat biogràfic, Piñol construeix un mosaic on cada personatge —ell inclòs— es converteix en una escletxa per on observar la condició humana. Literatura sense ficció, com preferix anomenat l’autor el seu nou llibre.
Sánchez Piñol, denuncia que l’etiqueta “pigmeus” és un mite colonial que ha reduït a un sol nom una gran diversitat de pobles: aka, mbuti, obongo… “Són pobles diferents, amb llengües i cultures pròpies. Ni tan sols tots són baixos”, afirma
Reescriure la mirada: entre l’empatia i la incomoditat
Les primeres pàgines ens introdueixen a la figura de Du Chaillu li, un explorador afroamericà marginat per la ciència acadèmica del segle XIX. Piñol assegura que “La seva condició de negre, homosexual i estranger li tanca les portes del reconeixement. Tot i ser el primer a descriure els embuti —poble que, erròniament, el món segueix anomenant “pigmeus”—, la seva veu és esborrada per la de Swainford, europeu educat a Heidelberg, que es permet el luxe d’inventar-se una llegenda: aquests habitants del cor d’Àfrica serien descendents dels pigmeus homèrics”.
La veu de Piñol s’eleva per denunciar la persistència d’aquests mites. “Com pot ser que encara els anomenem pigmeus? Perquè ho va dir un europeu blanc i ho va publicar en una revista científica?”, es pregunta. Aquesta crítica és constant al llarg del llibre: contra el racisme, contra la mirada exòtica, contra el reduccionisme de l’altre. “És una batalla perduda, però jo sempre els he anomenat embuti. És una qüestió de respecte.”
L’autor com a subjecte: quan la immersió transforma
Sánchez Piñol no es limita a relatar. Es despulla. Escriu des de l’experiència, la sorpresa, la por i la fascinació. Relata com, en arribar per primera vegada a un campament embuti, la seva ment es va quedar en blanc. No podia reconèixer res. “Va ser com veure un ésser humà per primer cop.”
Aquest moment, descrit amb precisió i emocions crues, funciona com una revelació: la radical alteritat de l’altre és també una oportunitat per desmuntar els propis prejudicis. “El meu somni d’infantesa era conèixer extraterrestres. I els vaig trobar. No fora del planeta, sinó a la selva congolesa.”
L’autor reconeix que l’experiència de camp l’ha canviat profundament. “Em va transformar com a escriptor i com a persona. Tornes d’allà amb un altre cap. Jo ja no podia pensar com abans. Pensava com ells. I això et marca.”
També admet les seves inseguretats: “Vaig trigar molts anys a escriure aquest llibre perquè sabia que seria un fracàs. Com pots posar en paraules una cosa que et supera? Però si no ho feia, em semblava una covardia.”
L’altre com a mirall
El llibre està farcit de figures que han topat amb els embuti i han vist com la seva existència es desfeia: missioners que buscaven Déu i hi troben l’ateisme més radical. “He vingut a buscar Déu i he trobat els homes”, assegurava el missioner.
També apareixen antropòlegs que dediquen la vida a entendre’ls i no aconsegueixen escriure ni una sola línia; artistes que es rendeixen a l’empatia com a forma de resistència.
Anne Eisner, pintora novaiorquesa i parella del frustrat Putnam, emergeix com una de les veus més potents del relat. La seva obra pictòrica i el seu llibre Madami: Els meus vuit anys d’aventures amb els pigmeus del Congo va ser un èxit i reflecteix una mirada centrada en les dones, en les dinàmiques domèstiques, en les emocions. “Va veure allò que ningú no havia sabut veure: la humanitat compartida”, diu Piñol. Va saber captar l’essència d’aquell món i narrar-la amb sensibilitat i respecte.
També reflexiona sobre les contradiccions dels altres exploradors. “Putnam volia ser l’antropòleg de referència i va acabar sent l’exemple més trist del fracàs. L’últim que va fer a la vida va ser llençar la màquina d’escriure contra la paret.”
Una obra que travessa gèneres i consciències
Pensat com un llibre de llibres, Les tenebres del cor és una proposta que exigeix una lectura pausada i reflexiva. No es tracta només d’un viatge físic a una regó remota, sinó d’una travessia ética, estètica i epistemològica. Piñol hi posa en crisi el concepte de ciència, l’estructura narrativa, el sentit mateix del coneixement.
“Aquest llibre no parla tant dels embuti, com de la nostra fascinació per ells”, afirma. “Projectem en ells el que voldríem ser o el que volem entendre. Però sovint no veiem qui són realment.”
És en aquesta fascinació que es construeix un mirall. Un mirall incòmode, que ens retorna una imatge distorsionada de nosaltres mateixos: eurocèntrics, narcisistes, incapaços de veure sense jutjar.
El llegat del llibre
Les tenebres del cor no té vocació de ser un èxit comercial, segons el mateix autor. “Sabia que seria un fracàs, perquè intento descriure amb paraules una cosa que no es pot dir amb paraules.” No obstant això, l’editorial creu el contrari. I les primeres reaccions de lectors i crítics apunten cap a una altra direcció: la de l’impacte, la reflexió, la necessitat d’una obra com aquesta.
El llibre no només és una crònica de viatges: és un relat íntim sobre la llibertat, la convivència i la condició humana. “Allà no hi ha portes, ni horaris, ni amo. La llibertat no és teòrica, és pràctica.” L’experiència d’aquestes societats radicalment lliures impacta l’autor com a antropòleg i com a escriptor. “Tot el que soc com a escriptor neix d’aquesta experiència. No vinc de la filologia. Vinc d’un xoc amb l’altre. És allà on vaig descobrir què volia explicar”.
Per Sánchez Piñol, “És com una porta dimensional. Alguns hi veuran un poble. Jo hi vaig veure un mirall. I ja no he tornat a ser el mateix.”
L’autor detalla com, durant els seus viatges, va haver d’aprendre a desaprendre. “No hi ha calendari. No hi ha rellotge. Allò que tu consideres normal, per ells és incomprensible. I a l’inrevés.” La convivència amb els embuti esdevé una escola de vida, una forma de resistència cultural. “Els embuti no són una utopia. Són una realitat que nosaltres no sabem mirar.”
En definitiva, Les tenebres del cor és una obra necessària. No per parlar dels embuti, sinó per parlar de nosaltres. No per buscar veritats absolutes, sinó per desmuntar les certeses aparentment indestructibles. No per descriure un altre món, sinó per imaginar com podria ser el nostre si el miressim amb més humilitat i més empatia.
