Albert Sánchez Piñol ‘sovint prescindim del principal atribut humà que és la llibertat’

L’autor de ‘La pell freda’ i ‘Victus’ reflexiona sobre el poder arran de la publicació de la novel·la ‘Fungus’.

Entrevista i fotografies de l’autor de Jordi Milian

Els nous monstres de l’autor de ‘Victus‘ són unes criatures sobrehumanes amb forma de bolet que anomena ‘Fungus’.
Sánchez Piñol va molt més enllà i a ‘Fungus’ (La Campana) explora aspectes relacionats amb el poder, les relacions amb el poder i la monstruositat del poder centra bona part de l’argument de la novel·la protagonitzada per un anarquista, en Ric-Ric que arriba l’any 1888 als Pirineus occidentals, després de ser expulsat de la ciutat de Barcelona davant la imminent inauguració de l’Exposició Universal que requeria per part de les autoritats d’una neteja dels carrers de la ciutat de la ‘xusma’ habitual.

Als elements fantàstics de ‘Fungus’ hi afegim un cert humor habitual a les novel·les de Sánchez Piñol amb frases contundents que surten deels seus personatges i amb contradiccions ideològiques com en Ric-Ric un anarquista convençut, que es passa la major part de la novel·la borratxo després de grans ingestes de vincaud, exerceix el Poder sobre algú altre, fins

a convertir-se en un dèspota.

‘Fungus’ és un retorn a la fantasia de ‘La pell freda’ i ‘Pandora al Congo’?
Vaig alternant el fantàstic amb altres tipus de relats com per exemple la novel·la històrica. Sempre m’he sentit la mar de còmode amb el tema fantàstic amb la monstruositat que em serveix de catapulta per parlar d’altres temes.

Novel·la que va començar a escriure l’any 2005.
Veig que estàs ben informat. Et puc demostrar que la primera versió era del 2005. En aquell moment no em va convèncer i havia de donar-li alguns canvis. Saps què passa, que el gran problema és que la gent confon el ritme editorial amb el ritme creatiu. Quan es publica una novel·la, no vol dir que sigui l’últim que hi hagis estat treballant.
La creativitat no funciona així, vas agafant coses i les vas deixant, per després tornar i planificar però en definitiva és una novel·la que tenia present des de fa molt de temps.

Després de ‘Pandora al Congo’, ja havia sorgit el nom de ‘Fungus’ com a una possible tercera part de la trilogia.
Tinc proves que aquesta novel·la ja s’estava bullint i escrivint i reescrivint en aquella època.
No és una tercera part d’aquella trilogia perquè l’únic lloc comú de la literatura que compro, és que són els llibres els que escullen quan han de ser escrits. És que és així i sobretot publicats.
Forma part del meu món fantàstic amb monstruositats i en aquesta ocasió, aquestes criatures que són els fungus. Dir bolets, és com dir que King Kong és un simi i no va així la cosa. Fa molt de temps d’aquesta història i és això com es treballen les coses, quan es fan amb un mínim de consciència.

Els fungus que ens presenta ara ens pot recordar a llegendes com les dels menairons.
M’alegro que ho mencionis, perquè una de les meves frustracions és que la gent no la coneix, tot i ser una llegenda folklòrica arrelada al territori sobretot pirinenc.
Alguns elements dels menairons són l’inici del relat i és una llegenda molt curiosa des del punt de vista antropològic perquè és una denúncia de l’avarícia, en un entorn com eren els Pirineus del segle XIX. Era una vida tan dura que la societat humana no es podia permetre l’egoisme i havia de compartir, perquè sinó, morien per culpa d’una natura hostil i arran de tot plegat s’inicia la història dels Fungus.

Si que es percep més que mai l’humor ‘piñolesc’ que ha caracteritzat les anteriors novel·les.
Aquí si presta molt, perquè existeix aquesta sàtira i caricatura del poder i del poderós. El personatge és esperpèntic però és que necessita ser-ho.
És un llibre finit en ell mateix però que al mateix temps vol ser l’obertura de moltíssimes més coses.
El lector comprendrà perfectament aquesta sàtira humorística i que la vaig explotar. És un anarquista situat als Pirineus del segle XIX amb tota la ideologia social que carregava en aquella època.
Un personatge que acaba fent mítings a contrabandistes per explicar-los que abolirà les fronteres quan els contrabandistes viuen de les fronteres. O quan ha d’alliçonar sobre Kropotkin als Fungus, unes criatures que surten del no-res. Com volies que desaprofitis aquesta vena humorística tot i que no és absolut una novel·la humorística?. Estava encantat de pagar aquest peatge.

Malgrat aquest tocs d’humor a ‘Fungus hi trobem escenes molt dures.
Sí estem parlant del poder, el poder comporta violència i topades d’interessos molt greus i molt fortes. Fixa’t que són personatges que acaben lluitant per la seva existència perquè trobem uns poders qui ni s’interessen per ells i els veuen com un desordre.
El primer que fan quan arribada la Guàrdia Civil és pelar-los . Això entra dins de entramat de la novel·la fantàstica però el que ha deixat més sang en el planeta Terra no és cap malaltia i sí la pugna pel poder polític.

En Ric Ric és el protagonista de la novel·la un borratxo que amb els fungus vol crear una cèl·lula anarquista, Un anarquista que es convertirà en un dèspota.
És un invidiu que té una ideologia que com tothom sap,l’anarquisme ens fa simpatitzar amb la part més romàntica. No volen transformar el poder i per tant el volen destruir. Com a pensament humà és meravellós.
M’agradava veure com un individu així, quan exerceix el poder acaba convertit en un tirà absolut. La Maylis ja li diu en un moment de la novel·la‘ ’com vostè vol acabar amb el poder exercint la tirania més abjecta i absoluta que hi ha’.
Aquestes contradiccions sense el monstre o els elements fantàstics em serien més difícil incloure-les.

La literatura no ha tractat gaire el món boletaire malgrat ser un país que si ho és.
Realment és que en l’àmbit català o internacional existeix molt poca cosa que s’hagi fet amb aquestes criatures, a escala narrativa, tot i ser tan peculiars.
Són vegetals, però tothom sap que no és exactament un vegetal tot i ser l’ànima del bosc. Són petits o no, segons com ho interpretis. Són unes criatures amb unes textures i formes amb una simbologia associada que et preguntes perquè no s’ha fet un ús narratiu de tot això.

Ens mirarem d’una manera diferent els bolets un cop llegida la novel·la?
En tot cas, els bolets són l’espurna i la palanca que mou Fungus, que en realitat ens està parlant d’un altre tipus de criatures que van molt més enllà dels bolets per crear una realitat paral·lela per parlar d’un tema que a mi m’interessa moltíssim com és el poder.

La novel·la arrenca amb una frase de Brossa que diu ‘la gent comuna no és conscient del poder que té’‘.
Fungus és una reflexió sobre el poder i perquè deixem que ens manin i perquè obeïm.
Històricament s’ha dit que tot ésser humà vol manar, però jo penso que és al contrari. La immensa majoria de persones tenen una pulsió de submissió.
Només cal que obrim els ulls i observem el que passa i com obeïm a règims injustos i a ordres i fets que ens vénen donats per una autoritat jeràrquica que no sé per què la reconeixem.
Penso que el que defineix l’ésser humà, és justament la sobirania individual i col·lectiva, i sovint prescindim del principal atribut humà que és la llibertat.
Fungus és una novel·la fantàstica que reflexiona sobre la llibertat i el poder.

Es podrien establir uns certs paral·lelismes amb l’actualitat?
Evidentment. El que passa és que es pot establir un paral·lelisme en qualsevol context polític. De fet, no volia deixar-ho circumscrit a la nostra realitat, tot i que estem vivint uns moments que Déu n’hi do.
Qualsevol pot veure el paral·lelisme i qui són aquests Fungus que no accepten el govern d’un individu, que els promet un paradís, però que en realitat és un xitxarel·lo.
És una crítica radical als governants per dir-los que no són ningú i que el poder real està sota. Aquest és un principi que travessa tota la meva literatura sigui històrica, fantàstica o de relats. Per això he destacat la frase de Brossa on diu que ‘la gent comuna no és conscient del poder que té’.

Llavors com diu un dels personatges de la novel·la ‘El mal no existeix, només existeix el poder’.
Sí, perquè parlem del subjecte de la novel·la, que no et parla d’uns bolets que caminen, sinó d’un western hivernal que se situa sals Pirineus del segle XIX.
En un territori de frontera, en una època del Far West i està parlant d’això, del poder polític en un lloc on no mana ningú. Per què has de deixar que et mani algú?
Això ho pot veure fins i tot aquestes criatures que caminen i que en realitat no estan tan allunyades del gènere humà i actuen més humanament que els mateixos humans i és aquest fet el més m’interessa a mi.

Preferim més a què ens manin que  exercir el poder?
Aquest és una pauta humana al llarg dels segles. A última instància governar és un pal i avui en dia et dóna una sèrie de disgustos inacabables i fins i tot que t’insultin tot el dia per Twitter, aquest fet és terrible. Llavors et preguntes, perquè algú vol manar? I per què és una cosa tan cobejada?
Tampoc et fas milionari, si no és il·legalment, però de forma il·legal també et pots fer milionari d’altres maneres. ‘Fungus’ el rei dels Pirineus, és el primer capítol d’una sèrie de relats amb els Fungus com a protagonistes, però tot gira al voltant del poder per intentar explicar que significa manar, tenir el poder o no tenir-lo, perquè el volem o no el volem.

M’agradaria poder escriure una segona part, una tercera i una quarta part perquè són uns personatges, tot i que no puc fer spoliers, totes les trames queden tancades, però els principals personatges queden lliures per a possibles continuacions.

Es tracta d’una novel·la que ens permet reflexionar.
Una de les finalitats de Fungus és despullar definitivament el poder. Si ens posem una mica intel·lectuals, existeixen grans línies de pensament que t’expliquen que és el poder.

Quines són aquestes dues formes de pensament?.
La primera és de Nietzche, el filòsof alemany deia que el governant és aquest individu que té una força de voluntat tan gran que encapçala el seu poble i el duu a la fita històrica que ha d’anar. Però en canvi el sociòleg del segle XIX, Marcel Mauss deia que el governant és tot el contrari, destaca que és un titella dels governats. Això ho trobo boníssim, i diu que entre el governat i els governants hi ha la mateixa relació entre l’hipnotitzador i l’hipnotitzat.
A tu et sembla aparentment que qui dóna les ordres és un individu que sotmet a l’altre a la seva voluntat absoluta però no és cert. Digues-li a l’hipnotitzat que es llanci per un cinquè pis i ja veuràs com es desperta de cop.

Cert.
Aleshores el que dedueixo és que a l’hipnotitzador o el governant només pot manar al governat, allò que ell està disposat a acceptar. Això, el que està demostrant és que a última instància, només són putxinel·lis de la gent i per tant Brossa, tenia molta raó quan diu que la gent no és conscient del poder que té.
Traspassar aquesta idea a la literatura et dóna un marge de maniobra molt gran si afegim elements fantàstics.
Els monstres i els elements fantàstics et permeten explicar molt millor la realitat que no pas el periodisme i aquesta és una de les claus de la meva narrativa.

La Maylis el personatge femení de la novel·la i la que intenta posar una mica de seny a la història.
M’anava molt bé que aquest personatge fos una dona i que fos l’única persona lúcida de la vall.
És un personatge que és capaç de fer de pont i d’entendre als fungus i que en episodis següents serà molt important fent el paper de traductora, perquè podrà entendre a la humanitat i als fungus. Podrà fer el paper d’intermediària entre tots dos mons. És una gran preparació pel que podria ser un segon llibre. I a qui fem parella de la Mailys? Doncs al paio més arrauxat de la vall a en Ric-Ric.
Per cert, el seu nom és un sobrenom perquè quan l’apallissen a la Comissaria a Barcelona li diuen riu ara i ell contestava ric -ric. Tots dos són unes peces que encaixen molt bé per deixar anar un gran relat sobre el poder i la fantasia.

Fungus bolets gegants que es mouen per les emocions i amb moltes ganes d’obeir i a priori molt submisos.
Ja ho comentava abans, el principi de tot és la llegenda dels menairons. Són criatures que el que li diuen al seu amo és ‘que direm que farem’ i contínuament estan manant ordres. L’esperit de submissió, d’aquesta llegenda ho agafa perquè en realitat l’ésser humà el que vol és obeir i els fungus són iguals.
Però la gran diferencia és que els fungus són incapaços de recrear i de crear una ideologia com l’anarquisme, el cristianisme o el socialisme. No inventen cap teoria de cap idea de mon ideal i fraternal però l’exerceixen.

El secret és tractar temes reals en un món fantàstic.
La fantasia i la narrativa serveixen per això. Sempre m’he queixat que s’ha tractat de literatura fantàstica de gènere però si llegeixes els primers textos de la humanitat,  tot és fantàstic. Repto als especialistes i acadèmics que llegeixin Guilgameix on tot són monstres í que després continuarà amb Homer.
L’estrany, és quan deixa de ser fantàstica i intenta fugir de la realitat per parlar precisament de la realitat. Per què necessiten parlar de la realitat? Per això estan els periodistes.

La professió d’antropòleg segueix traspuant en les seves novel·les.
Sense aquesta vessant hauria estat impossible escriure les meves novel·les perquè el que fa en essència l’antropologia és conèixer altres realitats totalment diferents de la nostra. Jo, l’únic que he fet, és portar-ho a l’extrem i traspassar la frontera d’allò humà però per continuar parlant del fet humà. El que recreo són criatures que no són humanes, Però sempre estem parlant de la humanitat, que en realitat, ho és tot.

‘Fungus’ compta amb Il·lustracions de Quim Hereu que acompanyen a la novel·la.
És una aliança molt curiosa i espero que benefactora pel gènere literari i la creativitat artística. Quim Hereu és un dels pintors catalans amb més projecció internacional i es va veure atret pel món dels fungus i la monstruositat.
Només demano a tots els lectors que quan entrin en una llibreria pensin i busquin quantes novel·les tenen en la seva coberta un oli fet expressament pel relat. Només tinc paraules d’agraïment perquè ha captat l’esperit del relat, dels fungus i del Ric Ric.

En aquestes il·lustracions podem observar al Ric Ric borratxo amb una ampolla verda de beguda pujat dalt d’un Fungus.
És poca pena, un pobre borratxo que és capaç d’oferir frases sublims sobre el poder com per exemple que ‘el poder és com gratar-se els collons, quan comences ja no pots parar’.

Tercera part de la trilogia de ‘La Pell freda‘ o continuació de Fungus?
Considero que els autors només som instruments i de la mateixa manera que els governants no són res sense els electors, els autors no som res sense els lectors. Què és la lectura sense lectors? Els escriptors no decidim quan han de ser escrits els llibres i és una putada perquè va en contra dels meus interessos.

de la mateixa manera que els governants no són res sense els electors, els autors no som res sense els lectors

Per tant haurem d’esperar esdeveniments.
Ja m’agradaria tancar la trilogia, però llavors t’apareixen un dia uns bolets gegants que t’obren noves històries. M’agradaria que el lector entengués aquesta idea gairebé xamànica de l’autor que no decideix quan fa el seu viatge xamànic.
No pots estar massa hores diàries escrivint, perquè és un esforç intel·lectual enorme i no és com anar a l’oficina i fitxar. És un món molt complicat, però dono gràcies que fins ara, he pogut anar tirant explicant les meves històries.

Com és el dia a dia d’Albet Sánchez Piñol?
No començo un llibre fins que el tinc acabat i rumiat moltes vegades. El que la gent no entén no són les hores que estàs escrivint, perquè escriure és reescriure.
Quan acabes una primera versió no tens res i quan ho has escrit deu vegades, potser et trobes que has de tornar-hi i pot arribar a ser un turment.

Llavors cal molta planificació inicial.
Has de pensar-ho, per què com vols construir un edifici sense plànols? No entenc els escriptors que diuen que comencen les seves novel·les sense saber com acabarà. Per mi és inconcebible una cosa així. Rumiar, donar voltes i el verb tan català de badar, És la teva feina i si no bades molt, com se’t poden ocórrer unes històries com la de fungus?
En un món tan productivista com el nostre et fa sentit culpable, perquè et donen un missatge, que treballar és anar a l’oficina, ser un executiu o un treballador especialitzat i no estar rumiant en xorrades monumentals.
El procés creatiu no ha variat al llarg dels segles i estic convençut que fa un milió d’anys que el primer dels  xamans que van volar Sibèria tenien aquests processos d’entrar en contacte amb altres realitats. Això és molt complex d’explicar i quan has de pagar les factures a les grans companyies els hi dona igual tot això, però és el món que he escollit, així que no em queixaré.

Quan ens trobem davant d’un bolet a partir d’ara reflexionarem i molt.
Hi ha una escena del llibre quan arriba en Ric Ric pujat en un bolet gegant, la Maylis li ensenya una múrgola i li diu ‘Això és un bolet i en el que vostè ha vingut muntat no és un bolet, és una altra cosa i baixí d’aquí perquè el durà a la perdició.’ Aquesta és una metàfora del poder i així és com ha de ser entès fungus.

Amb ‘Victus‘ va rebre el tercer premi de L’Illa dels Llibres l’any 2013.
Sí, ja fa uns quants anys, però ho recordo molt bé, perquè les coses que faig no són gaire propenses a què em donin premis. Em donen més a l’estranger que aquí i per això quan em donen alguna cosa nostra, tinc doble alegria.