Albert Nolla “Quan començo a traduir una novel·la de Murakami, ja sé com ha de sonar”

El traductor al català de Murakami parla de l’ofici de traductor i de la traducció de l’obra l’escriptor japonès.

ENTREVISTA I FOTOGRAFIES Jordi Milian

Acaba de traduir al català La ciutat i le seves muralles incertes (Empúries), la nova novel·la de Haruki Murakami.
Amb una quinzena d’obres traduïdes, Albert Nolla coneix molt bé la literatura de l’escriptor japonès.  Les seves impecables traduccions compten amb molt rigor i disciplina. Assegura que quan tradueix fa una immersió molt profunda amb l’obra.
També ha traduir a altres autors japonesos com Yukio Mishima, Kenzaboro Oé, Chiyo Uno, Tanizaki, Ryūnosuke Akutagawa o Banana Yoshimoto. Albert Nolla també és traductor de Paul Auster i ha traduït novel·les de J. K. Rowling, George Orwell, John Irving, Khaled Hosseini o V. S. Naipaul.

Com és traduir  una novel·la de Murakami?
És divertit en el fons, és un japonès molt actual, és a dir, el japonès que fa servir Murakami és una llengua absolutament actual, viva, literària també. La dificultat principal és poder ajustar-se en aquesta col·loquialitat que de vegades tenen en els diàlegs, les descripcions, en aquesta llengua que és molt actual, molt fluida, molt ràpida, molt narrativa, però que al mateix temps és molt literària.
Agafar aquest estil, el ritme, la musicalitat que té, és una mica la dificultat principal.
He traduït molts títols de Murakami, i quan m’arriba un llibre d’ell a les mans i el llegeixo, mentalment ja sé com ha de sonar o ja sé com hauria de sonar en català.
Quan començo a traduir, ja sé com puc entrar-hi més fàcilment que amb altres autors. Cada cop que agafes un autor diferent, aquell text té una textura, té un ritme, té una musicalitat diferent i t’hi has d’adaptar. I aquesta adaptació et pot costar més, perquè cada autor té una veu.
Per mi, és com sintonitzar, quan llegim també ens passa això, que connectes més amb el text o no, aquell text arriba d’una manera o d’una altra. Llavors, amb Murakami i amb Auster, jo quan hi entro, ja sé el món que em trobo, sé més o menys que puc esperar, sé com ha de sonar i com ho he de traslladar. Per tant, com a traductor em tranquil·litza quan tinc un text d’un autor conegut.

Quan dius sonar, també podem fer referència a la música i en la seva presència en l’obra i la vida de Murakami.
Sí, sí, i ell ho diu. És un gran amant de la música. A ell li agrada molt la música, la música de jazz, la música clàssica, també. Té aquest llibre, també molt conegut, que és “Quan la música ho és tot”, que són unes converses amb el director d’orquestra Kenji Osawa, que vaig traduir fa un parell o tres d’anys. I ell ho explica, que fins i tot quan tecleja a l’ordinador és com si ell anés creant un ritme. En el moment de traduir a Murakami és important per respectar la puntuació i que les frases de vegades són més llargues, de vegades són més curtes, de vegades és només una paraula, que tingui també aquest ritme intern, és important de mantenir-lo.

Amb la quinzena d’obres de Murakami que has traduït, gairebé podries fer com una tesi doctoral sobre l’escriptor japonès.
He passat moltes hores amb ell o dins del seu món. Hi ha detalls que s’escapen o ja no recordes, però després quan hi tornes, ho recordes de nou.
Ara que m’he passat els últims sis mesos immers en aquesta última novel·la, unes 600 pàgines en català, tinc la novel·la al cap, te la podria explicar, però no la puc explicar a ningú, no hi ha ningú que tingui la paciència aquesta. He viscut en aquest món que Murakami ha creat en la nova novel·la i és una sensació una mica estranya. Ser traductor literari comporta això, aquesta immersió molt profunda en obres, perquè si no hi entres profundament no les entens o no les pots reinterpretar o reescriure.

Però l’ofici de traductor és molt solitari
Sí que ho és, perquè no pots compartir pràcticament res del que tradueixes amb ningú fins que no surt el llibre i moltes vegades quan el llibre ja surt a la venda, tu ja estàs immers en un altre projecte.

Una de les dificultats de traduir Murakami deu ser precisament els mons que ell crea, aquests mons onírics.
Descol·loca molt. Amb una novel·la com Kafka a la platja, una de les obres que té aquest aspecte oníric i surrealista més accentuada, recordo que quan va sortir el personatge del Johnny Walker, que és el personatge de l’etiqueta de l’ampolla de whisky, vaig estar com deu minuts pensant que no podia ser, que ho havia llegit malament i que no podia ser que hi hagués un personatge que es deia Johnny Walker que sortia i caminava. Pensava que no ho estava entenent bé.
A La mateixa novel·la també hi ha una pluja de sardines o de sorells o d’un peix d’aquests. I pensava que no podia ser que ploguessin sardines.

Què té Murakami, tenint en compte que és un autor que té milions de fidels seguidors, però també té els seus detractors?
Murakami té el punt just d’exotisme, que presenta un Japó que nosaltres podem entendre, un Japó que ens agrada, un Japó que hi podem accedir i que podem més o menys admirar. Al mateix temps, no és extremament obscur, ni antic ni tradicional i, per tant, nosaltres hi tenim accés.
Però, al mateix temps, pels japonesos és inversament igual d’exòtic.
Estem parlant d’un japonès que s’ha col·locat en una posició una mica de japonès global, internacional, que fa servir paraules d’origen anglès o referents de la cultura occidental. Com a resultat, juga en aquests dos terrenys i tant al Japó com a Occident, juga amb la carta inversa. Això fa que tingui molts seguidors tant aquí com allà. Té una prosa que arrossega, que és literària i que fa de molt bon llegir. Murakami toca uns temes que són universals, en el fons. Novel·les sobre el pas a l’edat adulta sempre s’han escrit i és una fórmula que funciona tant aquí com allà i continuarà funcionant. Tots tenim aquesta sensació de viure en mons estranys, per tant jo crec que atrapa en aquest sentit.

Aquest èxit també li ha jugat en contra?
És un èxit que penso que ell tampoc buscava. Era un autor que anava escrivint i l’èxit li va venir sense buscar-lo especialment.
Després, li ha vingut una mica gran i tota aquesta idea sobre si li donaran el Nobel de Literatura o no, penso que ell no ha jugat mai en aquesta idea. Fins i tot em sap greu que es parli d’aquestes coses.
I després, ens trobem a gent que li retreu això de l’èxit. Quan una cosa és massa mainstream, ja no agrada tant. I potser aquestes sortides una mica oníriques, et poden agradar més o menys.
També se li retreu sovint que no tanqui les novel·les, que obre molts fils i no els tanca. És el seu estil, el seu món i la seva manera d’escriure i això, agrada o no agrada.

De totes les obres que has traduït, quina seria la que et sents més orgullós d’haver traduït?
No podria triar-ne només una. Per exemple, en trio tres. I diré el motiu de cadascuna. Quatre. Cadascuna té la seva gràcia. De Tòquio Blues, n’estic orgullós perquè va ser la que va arribar més al públic. Això va passar al Japó i ha passat aquí, a Anglaterra, als Estats Units. És l’obra de Murakami que ha tret més lectors és la que el va donar a conèixer. Després vaig guanyar el premi Ciutat de Barcelona amb aquesta traducció. Va ser com un suport important en la meva carrera com a traductor. Era bastant al principi i això sempre quedarà.
Per exemple, per Kafka a la platja també n’estic molt content perquè hi ha un humor i uns jocs de paraules que em van costar molt i hi ha uns acudits i unes coses que crec que m’ho vaig passar molt bé traduint-la. Jo crec que la novel·la principal de Murakami, la seva obra magna seria “Crònica de l’ocell que dona corda al món”, que és una novel·la de mil pàgines que és excel·lent i que també va ser com una inversió de temps i d’energies molt gran, però també n’estic
molt content del resultat i també et diria que és l’última perquè n’acabo de sortir i estic content d’haver-la fet i d’haver-ne sortit i que es pugui publicar aviat i que els lectors catalans la puguin llegir.
La ciutat i les seves muralles incertes, què ens pots dir, què ens pots explicar d’aquesta obra? Què trobaran els lectors habituals de Murakami?
Murakami en estat pur, és a dir, si ens agrada Murakami agradarà la novel·la i si no ens agrada Murakami per les qüestions que hem dit abans o perquè pren decisions com a mínim qüestionables. No estic dient que sigui una novel·la rodona, però jo crec que la gràcia de Murakami o el que fa millor és recrear o crear mons, atmosferes, ambients que són molt suggerents, i aquí ho fa.
Aquí, com passen moltes novel·les de Murakami, trobem dos mons, és una novel·la que passa en dos plans de la realitat, gairebé. Hi ha ciutat inventada, que la descriu molt bé, que és una ciutat on no existeix el temps, és una ciutat on les persones no tenen ombra, és una ciutat on viuen unes bèsties que només tenen una banya, que també tenen un paper molt interessant.
Llavors, tota aquesta creació d’aquest món, jo crec que és molt interessant, molt suggerent, ens diu moltes coses, encara que no les digui directament, ens les fa pensar, i després, evidentment, hi ha altres parts que se les critiquen, no les diré jo, però també hi són. És Murakami en estat pur.

Per què vas decidir ser traductor literari?
Ostres, és una bona pregunta. No sabria dir si vaig ser jo qui ho va decidir o m’hi van portar les circumstàncies. Jo havia estudiat traducció i interpretació a la Universitat Autònoma i havia estudiat japonès. Llavors vaig estudiar quatre anys japonès durant la llicenciatura i després vaig ampliar el coneixement de l’idioma a Tòquio. També vaig fer un màster a Anglaterra, perquè aquí encara no havien estudis superiors o de postgrau, relacionats amb el Japó o l’Àsia Oriental.
Vaig tornar a Catalunya l’any 2000 amb la perspectiva de fer alguna cosa amb el japonès, però no sabia ben bé què. Hauria pogut tirar per altres sectors, com el turisme, traduir ànimes, però les circumstàncies em van portar a traduir una primera novel·la, que va ser “La Clau” de Tanizaki, per a Edicions 62. Vaig veure que m’agradava i que era un tipus de traducció, la literària, que m’agradava. Després vaig traduir una novel·la de Yōkō Ōgawa, també per a Edicions 62, i la tercera o quarta que ja vaig traduir va ser de Murakami, coincidint amb les primeres traduccions de Murakami.
Des d’aquell moment em vaig començar a especialitzar amb la traducció literària, perquè és una mena de traducció que m’agrada, crec que aporta un valor afegit sobretot a la llengua catalana i a la cultura. Sempre havia estat un bon lector i és una feina que, va bé per la meva manera de ser, per la meva manera de treballar.
Hi ha altres tipus de traducció com la interpretació, la traducció d’animes o mangues que tenen un ritme més accelerat perquè el ritme de producció és més alt. Amb la traducció literària m’hi trobava molt còmode, vaig tirar cap aquí. Gràcies a Murakami, les editorials van començar a apostar per autors japonesos i des de llavors m’he anat dedicant cada cop més a traduir literatura.

Per ser un bon traductor s’ha de ser un bon lector?
Jo crec que sí. Has d’haver estat un bon lector. Després quan comences a traduir, ja no tens tant temps o tantes ganes de llegir com abans. Però jo crec que una de les bases principals d’un traductor literari és que ha de ser un bon lector, un lector curiós, un lector amb sensibilitat per la llengua i sobretot per la llengua pròpia.

Per la llengua pròpia?
Moltes vegades tenim la idea que els traductors són persones que dominen moltes llengües, és veritat, s’ha de saber els idiomes dels quals tradueixes, però l’eina principal és la llengua pròpia, és a dir, la llengua que traduiràs. I en aquest cas, has de tenir un amor especial, jo crec, per la llengua que tradueixes, en el meu cas el

català. Jo sempre he tingut aquesta sensibilitat, fins i tot en la meva infància, vaig viure en un entorn més aviat rural, amb contacte amb persones grans, que fan que el meu català tingui segurament no sé si dir-ne riquesa o que jo tingui una sensibilitat especial per a aquesta llengua.

En quines més qualitats s’ha de comptar un bon traductor?
Jo crec que la curiositat, la paciència o la perseverança. Es necessita, sobretot quan tradueixes novel·les llargues, una disciplina i una motivació.
No és només per feina que fem aquesta tasca. No és només una qüestió econòmica o professional, sinó que també hi ha un gust per la lectura, per la literatura, per les cultures que poses en contacte, en el meu cas la japonesa i la catalana. És com un conjunt de qualitats o de característiques. No tothom està fet o serveix per ser traductor literari, perquè és una feina que t’obliga a passar-te moltes hores sol, amb el llibre, la pantalla, els diccionaris, els dubtes, i tenir la novel·la al cap durant molts dies. És una feina que també necessites concentració, aprofundir i ser d’una manera especial, no a tothom li agradaria aquesta vida.

Aquestes condicions té moltes similituds, moltes semblances amb l’ofici d’escriptor. També en el vostre cas hi ha una part de la interpretació també de l’obra que estàs traduint i, per tant, va molt més enllà d’una traducció.
Sí, bé, la traducció literària o la traducció en general, però especialment la literària, és com un exercici de reescriptura, de recreació, d’interpretació i de lectura profunda. Hi ha qui diu que traduir és la manera més profunda o la manera més completa de llegir, i estic força d’acord, perquè t’obliga a reescriure, a interpretar. Sempre hi ha una part subjectiva que depèn de la lectura que facis d’un text o de la interpretació que facis d’aquell text, després s’expressa o es plasma en la recreació o en la reescriptura que en fas.
Evidentment, ara se’n parla molt, hi ha màquines de traduir, hi ha el Google Translate, hi ha altres motors de traducció que funcionen molt bé, però funcionen molt bé amb textos neutres, o amb textos més explicatius. Per sort, jo crec que en la literatura hi ha aquesta part subjectiva que de moment les màquines no la poden suplir.

Estem parlant de l’ànima de la novel·la i de la història.
De la subjectivitat, dels matisos o d’aquelles coses més fines que depenen de la sensibilitat de qui les llegeix, de qui les escriu o de qui les interpreta. Les màquines jo crec que no ho poden fer, de moment.

Has traduït autors internacionals com el Paul Auster, la J.K. Rowling, comentava abans el Premi Nobel Kenzaburo Oé, però sobretot ets conegut per les traduccions al català de Murakami, Quina relació s’estableix el traductor amb l’autor?
És una pregunta complicada, que es podria explicar de moltes maneres. De vegades et sents com l’ombra d’aquest escriptor, com un intrús a casa seva o a les seves obres, com un company, com un familiar, algú que conec molt, passa amb el Murakami però també amb l’Auster. He passat tantes hores en aquests últims anys, o en la meva vida professional, que els acabes coneixent. Li acabes coneixent les trampes, les manies, les parts bones, les no tan bones. I és algú que fins i tot podria convertir-se en una mena d’amic o un acompanyant. I llavors ets tu l’encarregat de donar la veu, posar la veu a aquests autors que escriuen d’una determinada manera. Evidentment, com més llarga i continuada és la relació que un traductor té amb un escriptor determinat, millor funciona la relació.

No sempre és així?
Aquesta relació seria ideal, que cada autor pogués tenir sempre un traductor assignat a cada llengua. De vegades no pot ser, en el cas de Murakami no ha pogut ser, perquè des de l’any 2004 es va publicar en un ritme molt alt fins i tot dos títols de Murakami per any.
La relació que pots establir amb un autor crec que és positiva i fructífera per l’autor i el traductor. Ells són conscients que també arriben al públic a través de la feina dels traductors. Llavors, és una relació que jo crec que és positiva i que si es pot mantenir en el temps, doncs millor que millor.

Quan estàs traduint, no tens aquesta relació directa amb l’autor?
No, no hi ha hagut mai la necessitat imperiosa de posar-m’hi en contacte. Alguna vegada sí que sé que l’editorial ha fet algunes consultes i tot, però amb aquests grans autors tot passa per les agències o els agents literaris. Murakami té l’oficina Murakami, que bàsicament és la seva esposa i una secretària, que li filtren tots els correus i responen perquè no s’hagi de preocupar d’aquests temes. No ha calgut mai fer arribar a cap dubte concret.

Notes certa pressió quan tradueixes autors com Paul Auster o Murakami, tenint en compte que són autors molt esperats i molt llegits?
És una sensació que he tingut cada cop més, a mesura que ha anat creixent i la popularitat d’aquests autors, i és una cosa que em passa sobretot amb Auster i Murakami, perquè són títols que, com deies molt bé, s’esperen, són novetats, i si vols fer la feina bé, és impossible no sentir aquesta responsabilitat. Potser al principi no la sentia tant, potser per una mena d’inconsciència, o quan Murakami no era tan conegut, jo fins i tot recordo haver estat traduint Tòquio Blues, especialment, de Murakami, i pensar que no tindria cap èxit i passaria desapercebut.
Això havia passat amb alguns dels primers títols de Murakami, que els traduïa a mi no acaben de funcionar. Després amb Tòquio Blues hi va haver un boom, però aquesta sensació, al principi no la tenia tant aquest responsabilitat. Pensava que jo faig el que puc, intento donar a conèixer Murakami en català, perquè era un autor que m’agradava, però no notava la responsabilitat. A mesura que la popularitat de Murakami, Auster de Rowling creix, amb els anys aquesta responsabilitat s’accentua.

La feina dels traductors estan sent cada vegada més visible. Les editorials també estan fent aquest esforç, com col·locar el nom del traductor en un lloc més visible o incloure la biografia del traductor.
Sí, en aquest sentit s’ha fet una bona feina des de les institucions. Els traductors han reivindicat molt aquesta visibilitat del traductor i s’han fet avenços, evidentment. Col·leccions editorials que posen el nom a la coberta, com deies, fins i tot alguna també posa una breu biografia del traductor, per xarxes també se’n comença a parlar, és a dir, la figura del traductor és cada cop més visible i això és positiu, evidentment. Ara bé, no ens hem de quedar només en això, sinó que sí que és veritat que està bé ser visibles, però també estaria bé ser més reconeguts econòmicament, en condicions, en contractes. No vivim només de la visibilitat.

Com a traductor Albert, quan finalitzes la traducció d’una obra, per exemple, de Murakami, quins són els teus sentiments?
És una barreja curiosa, perquè s’hi barreja una mica la satisfacció d’haver acabat, si barreja una mica els dubtes, la incertesa, saber, després quan un cop dones la traducció ha de passar el procés de revisió, llavors, és a dir, encara no s’ha acabat ben bé la feina i sempre hi ha aquells dubtes o no saber ben bé si ho has acabat de resoldre tot com havia de ser i de vegades també s’hi barreja el cansament, és una sensació força complicada.