L’autora ens parla de Montserrat i la reedició de la seva novel·la coincidint amb la celebració del mil·lenari de Montserrat
L’editorial Penguin celebra el mil·lenari de la fundació del monestir Montserrat recuperant la novel·la de Coia Valls on narra com dotze monjos van fundar el monestir. Una visió dels inicis del monestir de Santa Maria de Montserrat.
A començament del segle XI, l’abat Oliba pren una decisió que trastoca l’ordre establert. Un petit grup de monjos s’instal·la en una de les ermites amb la missió de posar les bases del monestir. Entre ells, l’exsoldat del comte Berenguer Ramon I, Dalmau Savarés, que es debat entre dos futurs excloents: l’espiritualitat transformadora d’en Basili, l’eremita, contra el poder mundà de l’Església.
-En un món molt enfocat a la immediatesa i a la novetat, no és habitual el rellançament d’una novel·la anys després de la seva publicació.
Cert i, per això, l’alegria és multiplica! Res no hauria estat possible sense la confiança i el suport dels lectors que han mantingut viu l’interès per la meva obra durant tot aquest temps.
La sort s’ha de perseguir. La fórmula és senzilla! Sort = (Dedicació + Passió) × Suport dels Lectors i un bon equip editorial.
No es tracta, només, d’un element aleatori. És el resultat d’un treball constant, la passió per allò que es fa, i el suport de les persones que creuen en tu.
-Què suposa la reedició de Les torres del cel amb motiu del mil·lenari de la fundació del monestir de Montserrat?
Un gran honor! Una magnífica oportunitat per arribar a nous lectors i reconnectar amb aquells que ja coneixen l’obra, tot posant en valor la importància històrica i cultural de Montserrat.
És una feliç confluència de passat i de present, d’història i de literatura.
-Com afronta una autora el retorn a les llibreries d’una novel·la escrita fa onze anys?.
Amb la mateixa responsabilitat i la il·lusió intacta.
-I el retrobament amb els personatges que va crear?
Com m’agrada aquesta pregunta!. Revisitar els personatges que vaig crear fa tants anys és com retrobar-me amb vells amics!. D’alguna manera, cadascun d’ells formen part de la meva pròpia història. Viuen i evolucionen amb mi. Quan els rellegeixo o els reescric, tinc la sensació de tornar a casa, a un lloc familiar i estimat.
Ells em possibiliten l’exploració de diferents facetes de la condició humana i de connectar amb els lectors d’una manera molt profunda i significativa. Tants anys després, és com trobar-me amb vells coneguts que encara tenen molt a dir i compartir.
-Com ha canviat i com ha viscut la seva trajectòria literària en els darrers onze anys? Quines diferències o similituds troba amb la Coia de fa uns anys?
Després de Les torres del cel he escrit vuit novel·les més. Vull pensar que he guanyat en domini de la tècnica i, per suposat, en maduresa.
Durant aquests anys he viscut noves experiències personals i professionals que han enriquit la meva escriptura. He seguit explorant maneres de dir, construccions, veus narratives… Em declaro aprenent a perpetuïtat! Però també el desig de compartir històries que emocionin i ens portin a una reflexió, potser a una denúncia, un viatge al fons de les tenebres o de la llum… és el mateix que em va impulsar a començar aquesta aventura.
En qualsevol cas, com diu Alejandro Jodorowsky, m’estimo més comptar les meves transformacions, no el temps.
-En les seves novel·les el viatge té un component cabdal en la història. Un viatge que novel·la a novel·la ha anat fent amb els seus lectors. Com ha estat aquest viatge compartit amb lectors i lectores?
Un regal de la vida, sens dubte!. Tinc moltes històries precioses que m’han enriquit com a persona. La confiança i la fidelitat dels meus lectors i lectores ha estat un element clau per seguir publicant i un revulsiu davant moments de desànim. La industria editorial no és gens fàcil.
Més enllà d’assolir un objectiu final, el valor real es troba en les lliçons apreses, les persones trobades i els moments viscuts al llarg del camí. Estic convençuda que cada experiència i cada desafiament trobat al llarg del trajecte porta implícita una ensenyança. I, per tant, converteixen el propi viatge en el veritable destí.
-La novel·la va suposar un repte en aquells moments?
Sempre ho és. Cada novel·la és la passió d’una idea. Aquesta idea es converteix en una obsessió creativa, una força motriu que impulsa la narració i dona vida als personatges i a les trames. Ni sé, ni vull, escriure de cap altra manera.
–Les torres del cel va ser la tercera novel·la que publicava després de La princesa de Jade i El mercader. Va decidir ubicar-la a Montserrat en el procés de fundació del monestir. Per què va escollir Montserrat?
Sovint no hi ha un únic motiu que et porta a escriure una novel·la. Es tracta d’un seguit de sincronicitats que, encadenades, et mostren un camí per explorar.
Quan escrivim no només ho fem amb el conscient, el subconscient també hi té a veure i molt a dir. Sinó, de quina altra manera podríem explicar que Tolstoi escrivís Anna Karenina? Des d’on, un personatge misogin com l’autor d’aquesta gran obra, crea una dona tan avançada a la seva època?
L’origen del monestir de Montserrat em plantejava dubtes i, en l’intent de respondre’ls, em vaig endinsar en una època i vaig crear un món possible.
-Què aporta Les torres del cel a la celebració del mil·lenari de Montserrat?
Voldria pensar que Les torres del cel aporta una perspectiva íntima i humana a la celebració del mil·lenari de Montserrat, ja que connecta la història monumental del monestir amb les vides de les persones que van participar en la seva construcció.
La novel·la no només recrea l’època, el segle XI, amb rigor històric, sinó que també explora els conflictes, les esperances i les creences dels protagonistes, oferint als lectors una experiència immersiva que enriqueix la comprensió de la importància espiritual i cultural de Montserrat.
A més, permet reflexionar sobre la continuïtat de les nostres arrels i la rellevància de la fe al llarg dels segles, una reflexió que és molt pertinent en aquest moment de celebració.
-De petita el seu pare es referia a la muntanya de Montserrat com un drac adormit.
Sí. Puc recordar amb nitidesa la primera vegada que vaig veure la muntanya. Va ser de menuda, mentre viatjava al seient del darrera amb un cotxe atrotinat camí de Barcelona amb la meva família. El meu pare ens va oferir aquesta visió del perfil de la muntanya des del sud “un drac adormit”, va dir.
Ara sé que va ser una experiència reveladora. Primer vaig sentir curiositat i, amb el temps, el desig que aquest drac despertés d’un somni profund per explicar-nos la seva procedència i aquells paratges que han anat vertebrant la seva història.
-La muntanya de Montserrat avui en dia encara desperta interès pels misteris que amaga. Un espai amb un gran component espiritual, però també tel·lúric.
Montserrat és molt més que una muntanya; és un símbol que transcendeix el temps i les generacions.
L’interès pels seus misteris és un reflex de la profunda connexió que sentim amb aquest lloc singular. La seva força tel·lúrica, juntament amb l’espiritualitat, crea una atmosfera que ha captivat pelegrins, visitants i fins i tot estudiosos al llarg dels segles.
Aquesta combinació de l’element terrenal amb el diví converteix Montserrat en un espai de reflexió, introspecció i, sovint, de revelació. És un lloc on la història, la fe i la natura es troben, oferint-nos la possibilitat de connectar amb allò que és més profund i misteriós en nosaltres mateixos i en l’univers.
–Les torres del cel explora la construcció del monestir però també de la formació de la muntanya de Montserrat.
Les torres del cel no només se centra en la fascinant història de la construcció del monestir de Montserrat, sinó que també aprofundeix en la mateixa formació geològica de la muntanya.
La novel·la ofereix una perspectiva que connecta la grandesa arquitectònica de l’obra humana amb la majestuositat de la naturalesa, explorant com aquestes dues forces han confluït al llarg del temps per crear un lloc tan emblemàtic.
A través dels personatges i les seves històries, el lector pot veure com la muntanya esdevé gairebé un personatge en si mateix, amb la seva pròpia història, misteris i influència sobre els esdeveniments. Aquesta dualitat entre la construcció humana i la naturalesa reforça la idea que Montserrat és un espai on el terrenal i el sagrat es troben de manera única.
-Què hi ha de ficció i realitat a Les Torres del cel?
Recordant Montserrat Roig: “La literatura és una mentida per tal que el lector pugui veure una mica de realitat.” Aquest és un principi en el que crec. Quan escrivim d’èpoques tan reculades en el temps, hi ha moltes llacunes de documentació. El que sí us puc dir és que tota la informació històrica, de la qual disposem, està rigorosament tractada.
Sabem que l’any 1025 l’abat Oliba va donar l’ordre d’ocupar la muntanya de Montserrat. En sabem els motius, també les reticències de la comunitat benedictina de Santa Cecilia, fins i tot tenim notícies de l’abat que en aquell moment regia el cenobi. Tanmateix tenim escriptures de donacions i altres documents que els pares Anselm Maria Albareda i Benet Ribes van recollir als seus estudis.
Les xerrades amb Joan Xavier Quintana, arxiver de Monistrol de Montserrat, i les passejades de la mà d’un gran coneixedor de la muntanya, Josep Maria Llorach, van ser de gran importància.
Malauradament gran part dels documents de l’època es van cremar en un incendi. Els francesos van voler castigar el poble i fer desaparèixer per a sempre el rastre del monestir. És per aquest motiu que m’he documentat a fons, impregnant-me de l’època en que situo la història, viatjant per espais coetanis en el temps i de similars característiques: el monestir de Ripoll, el Canigó o Prunet et Belpuig. En aquesta vila francesa, Josaine Brunet em va explicar el simbolisme de la porta d’entrada a la Chapelle de la Trinité i que va servir de model per la recreació de la del monestir que construeixen els nostres monjos.
Evidentment en una obra de ficció es creuen trames que travessen la història principal i només és possible escriure sobre allò que podria haver succeït. No sabem del cert el nom dels monjos que van fundar el monestir, ni quants eren. Però la seva manera de fer i comportar-se estava subjecta a la Regla de Sant Benet, que és el llibre de capçalera que guia les seves accions a la novel·la.
-La novel·la compta amb personatges històrics i d’altres de ficció.
És molt important la creació de personatges de ficció que ens ajudin a entendre els costums de l’època, confegir un teixit social que mostri aquest fragment de realitat.
Els grans protagonistes de la Història tenen biògrafs que canten les seves gestes, però el “poble menut” sovint és ignorat. Sense ell no podríem apropar-nos a mirades diferents, maneres de fer, de pensar…
La versemblança és el pal de paller que sustenta l’engranatge entre uns i altres.
-L’abat Oliba, del Monestir de Ripoll, va enviar a 12 monjos a la muntanya de Montserrat amb la missió de fundar el monestir de Santa Maria de Montserrat.
És difícil precisar el nombre exacte de monjos que l’abat Oliba va enviar a fundar Montserrat al segle XI, ja que les fonts històriques no ho detallen amb exactitud.
No obstant això, m’he decantat per dotze donat que aquesta xifra té una forta càrrega simbólica. Evoca els 12 apòstols i reforça la idea d’un grup fundacional complet i decidit a establir una nova comunitat monàstica en un lloc tan emblemàtic i cobejat.
Tanmateix, el número dotze té una presència significativa en diverses tradicions culturals i religioses, reforçant el seu simbolisme de plenitud i integritat: Les dotze tribus d’Israel, els dotze mesos de l’any, els dotze signes del zodíac, els dotze déus olímpics que, segons la mitologia habiten el Mont Olimp…
-La idea del monestir trastoca amb la vida de persones com l’eremita Basili.
Abans que la comunitat s’establís a la muntanya, aquesta ja estava habitada per eremites, fugitius… La presencia d’aquests personatges també marquen el curs del projecte. He volgut posar l’accent en l’eremita Basili perquè la seva figura representa l’espiritualitat autèntica i la connexió profunda amb la natura, aspectes que sovint es perden quan la religió es formalitza en grans institucions.
Basili, amb la seva vida senzilla i dedicada, contrasta amb els plans grandiosos de l’abat Oliba de construir un monestir més gran. La seva visió i forma de viure provoquen reflexions profundes entre els monjos, qüestionant si l’autèntica espiritualitat es troba en les grans construccions o en la senzillesa i el recolliment.
La seva presència no només trastoca l’ordre establert, sinó que també obliga els personatges a replantejar-se què significa realment la fe i com s’hauria de viure. De vegades amb el seu silenci els fa d’espill. Estic convençuda que aporta una perspectiva diferent i profundament humana a la narrativa
-La novel·la també serveix per confrontar diversos pensaments i punts de vista dels monjos.
Sí, és clar. Dins l’església també hi ha jerarquies; prou que ho sabem! Els monjos vinguts de casa bona i amb cultura tenien molts privilegis. En el nostre cas el germà Simó. El monjos llecs eren aquells que feien la feina bruta, fills de camperols que no podien alimentar-los i els donaven a l’Església, en Maties en seria un bon exemple. En relació a Dalmau Savarés es tracta d’un personatge que abans havia estat soldat del Comte Berenguer Ramon I. Un ésser que fuig d’una vida turmentada, que evoluciona al llarg de la història i que es debat entre dos destins excloents: l’espiritualitat transformadora d’en Basili, l’eremita, contra el poder mundà de l’Església.
-La nota que acompanya el rellançament de la novel·la assegura que la seva proposta “és viure deixant que la literatura ens enriqueixi amb els seus matisos infinits”.
Exactament! Permetre’ns, mitjançant la literatura, explorar perspectives diverses, entendre millor la complexitat de la condició humana, i descobrir la bellesa en les coses més quotidianes o en els dilemes més profunds.
Penetrar en cada obra sense perjudicis fent-nos coneixedors que cada peça ens pot desafiar, fer-nos créixer, oferir-nos una font inesgotable de riquesa interior.
Aquesta proposta em sedueix!
