Daniel Arbós debuta amb ‘Deu top-models i una boja que parla sola’ (RBA-La Magrana), una novel·la escrita a raig i amb la voluntat de fer-nos riure, al mateix temps que ens ofereix un retrat de la generació dels 30.
Debuta amb Deu top-models i una boja que parla sola. Quin va ser el punt de partida?
El punt de partida va ser aquella frase que tots hem dit alguna vegada: “Això donaria per a una novel·la”.
Em vaig trobar que tenia un munt d’anècdotes i vivències (meves o de gent del meu voltant) sobre el periodisme, el barri del Born, les desventures de compartir pis… i vaig pensar que eren uns bons ingredients per a una història de ficció. A partir d’aquí vaig començar a construir el que ha acabat sent “Deu top-models”.
Va enviar la novel·la a l’editorial per mitjà d’un correu electrònic i en quinze ja li van contractar la novel·la. Com va ser aquest procés?
Doncs va ser sorprenentment ràpid i senzill. Les editorials tenen mala fama, de no donar resposta als autors que els envien manuscrits o de trigar mesos i mesos a fer-ho, i suposo que en la majoria de casos és veritat. Jo vaig tenir la sort que RBA-La Magrana de seguida es va interessar en la història i va posar fil a l’agulla per editar-la.
Tenia clar abans d’enviar-la que algun dia es publicaria?
No. Jo tenia ganes d’escriure una història i poc més. Un cop enllestida l’enèsima versió, vaig prendre consciència que en la meva vida havia llegit coses bastant pitjors i que, per tant, podia ser que alguna editorial hi estigués interessada.
Quins han estat els referents?
Els meus referents són bàsicament audiovisuals. La part irònica i d’humor de la novel·la li deu molt a gent com el Buenafuente, el Toni Clapés, l’Arús, la Trinca; sèries com Plats Bruts, l’Escurçó negre, els Joves, i programes de tele i ràdio com Minoria Absoluta, Persones humanes, Pasta gansa, La Competència…
El títol de la novel·la ‘Deu top-models i una boja que parla sola’ resulta curiós.
Sí, va ser un dels assumptes que més ens va costar de resoldre amb l’editorial. Vam treballar amb trenta o quaranta títols, fins que ens vam quedar amb aquest. Com en tot, n’hi ha defensors acèrrims i detractors acèrrims.
Com definiria la seva novel·la?
Per a mi és una tragicomèdia. També m’agrada veure-la com una novel·la històrica ambientada en la Barcelona d’avui en dia.
Podem considerar ‘Deu top-models i una boja que parla sola’ un retrat generacional?
Aquesta, almenys, era la idea: fer un retrat bastant fidedigne d’una generació, la que volta els trenta-cinc anys, en un entorn d’incertesa com l’actual. El gran elogi seria que d’aquí 25, 30 o 40 anys, algú volgués llegir Deu top-models per entendre com era la vida d’un jove no tant jove en la Barcelona de la crisi econòmica.
Malgrat ser una novel·la amb humor sí que compta amb elements crítics.
Efectivament. Molta gent se sorprèn en adonar-se que és una història més ‘profunda’ (sense voler ser pretensiós) del que es pensaven, ja que no és una novel·la d’humor, sinó una novel·la amb humor, però amb moltes altres coses, algunes dures i tristes. Hi ha molta reflexió sobre la soledat, la decepció, la traïció, els somnis no complerts, i també crítica sobre la Barcelona infestada de turistes, l’adotzenament, les modes…
Que té en comú o què comparteix amb el protagonista?
Hi ha moltes coses que no m’agraden del protagonista, però crec que el millor i el que el salva és el sentit de l’humor, el seu cinisme i una mirada corrosiva que, en gran part, comparteixo.
A partir dels 30 anys, estem més a prop dels 40 o més lluny dels 20?
Les dues coses. Estem més lluny de la disbauxa dels vint, de poder deixar tots els projectes vitals per més endavant, i més a prop de la vida adulta i ordenada que se suposa que ha de ser la dels quaranta.
És una etapa decisiva?
Suposo que, a la seva manera, totes ho són. Sí que és cert que és l’època en que la majoria de la gent es veu empesa a prendre les grans decisions. Fer un canvi radical de vida i instal·lar-te sota un cocoter a les Bahames, o optar per tenir fills o no. És evident que més endavant també pots prendre aquestes decisions, però costa molt més.
Al llarg de la novel·la es fa referència a un poema de Jaime Gil de Biedma que diu ‘Que la vida iba en serio, uno lo empieza a comprender más tarde’.
La novel·la no deixa de ser una història de la decepció, d’adonar-se que la vida no és com ens imaginàvem, que el futur no és el que era, i aquest poema de Gil de Biedma, de sobres conegut i reproduït, ho reflecteix perfectament.
Però sobretot cal prendre’s la vida amb humor com ho fa amb la seva novel·la.
Les persones amb sentit de l’humor no som conscients del privilegi que tenim fins que tractem amb algú que no en té; llavors ens adonem que és un do diví. L’humor et pot salvar la vida.
L’Eduard acaba de trencar amb la seva parella però els seus, amics i familiars l’empenyen a començar una nova relació. La societat no està preparada per conviure amb els singles?
Actualment es pot viure de meravella sent single. I més en ciutats grans, com Barcelona, on hi ha un munt d’activitats i de grups per conèixer gent i no sentir-se sol. Ara potser són els mal aparellats els que envegen les oportunitats que ofereix la solteria.
Amb la nova situació, el protagonista haurà de compartir pis amb l’única companyia d’una Martina Klein de cartó a mida real. Mite d’una generació?
No ho sé, un mite meu, segur. M’interessava el tema de la Martina Klein perquè, malgrat tenir trenta-i-pocs anys, el protagonista manté una visió de l’amor molt idíl·lica, ingènua, adolescent. Una manera de mostrar-ho era que el seu amor platònic fos una top-model com la Martina Klein i que en tingués una figura de cartró de mida natural a l’habitació.
Per trobar parella s’apuntarà a fer tast de vins, fer de casteller o registrar-se en una pàgina de contactes a internet. Quina opció escolliria?
Bufff, probablement cap. I si n’hagués de triar una probablement el tast de vins. En cap cas els contactes per internet, sóc 1.0.
La ciutat de Barcelona és l’escenari de la novel·la i la novel·la ofereix un bon grapat de referències a llocs i locals de restauració. Si ens convida a fer una ruta literària quins llocs ens recomana?
Una ruta relacionada amb la novel·la podria començar agafant el bus turístic, i pagant la morterada que val, després es podria dinar a un restaurant on t’ofereixen una paella precongelada per trenta euros i acabaria intentant fer el cafè a una terrassa del Born on no hi hauria lloc perquè estaria a rebentar de turistes o on no ens deixarien seure perquè a quarts de set de la tarda ja estarien preparant les taules pel sopar.
Després del seu debut continuarà escrivint?
Probablement. El que és segur és que seguiré explicant històries, ja sigui a la ràdio, on fa prop de set anys que faig un programa setmanal, sigui en col·laboracions en mitjans de comunicació o sigui en una segona novel·la.
Entrevista: Jordi Milian
