El 10 d’octubre de 2012, l’editorial La Campana publicava la novel·la “Victus” d’Albert Sánchez Piñol.
«Ho explicaré tot! Com van fotre el general Villarroel, com van derrotar les nostres victòries. Perquè, fins ara, d’aquella guerra només he sentit les versions que vénen de dalt o de l’enemic.»
La novel·la va suposar un nou èxit editorial de l’escriptor català que va captivar a milers de lectors. A més de la novel·la també arribarien adaptacions al còmic i fins i tot inspirar alguns jocs de taula. La novel·la va rebre el Premi L’Illa dels Llibres 2013.
Ambientada en el 1714, la novel·la “Victus” narrava la caiguda de Barcelona l’any 1714 a mans de les tropes de Felip V, a través dels ulls del jove Martí Zuviría, un expert en fortificacions.
EDICIÓ ESPECIAL 10è ANIVERSARI
Per commemorar l’efemèride, La Campana publica una edició especial amb un capítol inèdit de Martí Zuviria a Versalles titulat “El billar buf”. La primera història transcórre a la Barcelona dels triquets, les cases de joc més plebees en una ciutat de Barcelona plena de tropes estrangeres que van donar suport a Carles III. En el segon capítol, ens trobem a Martí Zuviria a la Versalles del rei Lluís XIV. A les dues històries hi apareix el billar com a nexe d’unió.
LA PASSIÓ HISTÒRICA D’ALBERT SÁNCHEZ PIÑOL
Durant molts anys , Sánchez Piñol es va documentar força per aconseguir narrar els fets històrics que van acabar l’11 de setembre de 1714.
Un tema que sempre va interessar a Sánchez Piñol i sobre aquesta qüestió, en una entrevista publicada a L’Illa dels Llibres afirmava “La guerra de Successió sempre m’ha apassionat. És un moment crucial de la història, i encara més per Catalunya. A més, es pot dir que és la primera guerra mundial, amb dotzenes de països enfrontats. Després hi ha la documentació sobre la guerra aquí i el setge de Barcelona. És espectacular. La voluntat de resistència, el sacrifici de les classes populars… La tragèdia d’escriure sobre el 1714 és que sempre tindrem la sensació que qualsevol relat no està a l’alçada dels fets.”
Las Narraciones Históricas, cròniques sobre el 1714 de Francesc de Castellví, àlies Carrasclet van formar part de la documentació utilitzada per Sánchez Piñol. Fins i tot el va convertir en un dels personatges en la segona part amb “Vae Victus”.
La novel·la va suposar des de la seva publicació un nou èxit en la seva brillant carrera literària. A priori no semblava fàcil aconseguir-ho, tenint en compte que deixava enrere els seus habituals elements fantàstics d’obres com “La pell freda” o “Pandora al Congo” per escriure una novel·la històrica. Possiblement “Victus”, va ser la novel·la més ambiciosa que Sánchez Piñol havia escrit fins llavors.
L’escriptor assegurava a L’Illa dels Llibres, mesos abans de la seva publicació que “els fets històrics et demanen estar a l’alçada, el que he procurat és afegir una nova perspectiva, on la lluita pel país és indissociable de la lluita per les llibertats populars, i on molts dels defensors pertanyen a comunitats forànies però arrelades al país”
UN ÈXIT EDITORIAL MALGRAT ALGUNES ADVERSITATS
Un altre dificultat afegida inicialment era saber com els lectors respondrien a una nova novel·la d’Albert Sánchez Piñol, escrita en originàriament en castellà. Sobre aquest fet responia “Jo escric en català, ni jo mateix creia que faria mai un llibre en castellà… i menys sobre el 1714! Ni jo mateix sé què ha passat exactament. Només sé que el registre castellà funcionava molt bé, i que escriure en un altre idioma em donava una perspectiva diferent dels fets històrics. El fet creatiu té factors irracionals, i jo crec que no hem d’intentar controlar-nos, sino a la inversa”.
La Campana no publicaria la traducció al català a càrrec de Xavier Pàmies fins l’abril de 2013, però llavors la novel·la ja havia aconseguit captivar a milers de lectors que van deixar en un segon pla el fet que “Victus” fos escrit inicialment en castellà.
Arribarien més endavant les traduccions al rus, l’alemany, l’holandès, l’italià, el portuguès, el coreà, el croata, anglès, noruec, finès i el francès.
Al juliol de 2011, un any abans de la seva publicació Sánchez Piñol escrivia al seu Facebook un enigmàtic missatge “Tinc la sensació que és un d’aquells llibres que no beneficiaran gens l’autor. Però també crec que s’havia d’escriure, i m’ha tocat a mi. (Quina gràcia, oi?). I ja que parlo de sensacions, us diré que és fa estrany acabar un “totxo” de 300 000 paraules i quedar-te amb la sensació que no l’has escrit tu, que has estat una mena de mitjà. De què o de qui? No en tinc ni punyetera idea”.
Ja avisava amb el seu habitual estil “I ja us puc dir que serà un llibre que crearà grans entusiastes i grans detractors. Només us avançaré el títol, prou contundent per tenir només dues síl·labes: VICTUS”.
Sobre la publicació de Víctus i el seu èxit, Sánchez Piñol afirmava l’any 2015 a L’Illa dels Llibres “Quan publiques un llibre no saps mai que passarà i et poden succeir coses de tot tipus com per exemple que et censurin una presentació a Holanda. La novel·la va rebre més crítiques ideològiques i polítiques que no pas historiogràfiques o literàries, fet que en certa manera, parla molt bé del llibre. Jo crec que un llibre com aquest, et demostra que hi ha obres que estan molt implicades en el moment que apareixen i invoquen una sèrie de ressorts morals, intel·lectuals i anímic als lectors. Aquest és un lligam molt autèntic entre la literatura i els lectors.”
ELS FETS DE 1714 A TRAVÉS DELS ULLS DE MARTÍ ZUVIRIA
A “Victus”, coneixem els fets de 1714 a través dels ulls del personatge Martí Zuviria, una personatge històric “Tenim quatre o cinc referències a ell en les cròniques. Va ser ajudant de Villarroel, va exercir de traductor amb els francesos, feia missions a dins i fora de al ciutat…. t’adones que els mateixos historiadors no acaben de copsar qui és Martí Zuviria… com és lògic, narrativament parlant és un personatge molt suggerent, perquè podem omplir aquests buits historiogràfics amb la imaginació” recordava Sánchez Piñol.
La documentació per escriure “Victus” va fer que l’escriptor també fos com el protagonista de la novel·la, un expert en fortificacions. “Quan em vaig endinsar en el món de les fortificacions del segle XVIII em vaig sentir com aquell individu que troba un filó d’or. És senzillament apassionant! Penseu que amb l’arribada de l‘artilleria de pólvora les velles muralles medievals perden tot el sentit. Això fa que els enginyers de l’època intentin crear unes fortaleses del tot diferents per protegir les ciutats. I allò apassionant és que les noves formes que adquireixen les fortaleses tenen un abast simbòlic. Els enginyers es converteixen en l’elit de l’elit militar, un nucli humà que aspira a la perfecció i a la racionalitat perfecta.”
VICTUS I LA NOVA VISIÓ SOBRE ELS FETS DE 1714
Victus posa en qüestió les versions oficials de tots dos bàndols i possa l’accent en personatges com civils i soldats anònims de totes les nacions que van lluitar a un costat i l’altre de les muralles. Segons, Sánchez Piñol “El catalanisme romàntic va intentar amagar tot allò que no li interessava dels fets. Per exemple: el penós paper de les classes dirigents. Hi ha casos heroics entre la petita noblesa catalana, en efecte, però allò cert és que proliferen els personatges incompetents, i alguns són tan nefastos que et planteges si no estaven sabotejant deliberadament l’esforç de guerra català.”
A la novel·la, l’escriptor reivindica el paper de Villarroel “un altre dels fets que s’han obviat és que Villarroel no era català. Per a la historiografia burgesa del segle XIX i part del XX, tan essencialista, no era admissible que el comandant en cap de les tropes no fos català, i a sobre fos castellà. Però avui en dia tenim una perspectiva diferent.” Aquest fet, per Sánchez Piñol amb la decisió d’oferir el comandament a Villarroel “et parla d’una societat oberta de mires, un port on els estrangers eren la cosa més normal del món, i on s’integraven a una velocitat extraordinària. De fet, una de les coses que més em va commoure és fins a quin punt la tropa catalana arriba a estimar Villarroel, i al revés.”
PREMI L’ILLA DELS LLIBRES 2013
La novel·la va ser guardonada amb el premi L’Illa dels Llibres 2013. Un premi a votació popular on els lectors decideixen amb el seu vot l’obra guanyadora. Llavors, Albert Sánchez Piñol afirmava “ Crec que és possible fer una literatura popular, de qualitat i honesta. I l’Illa dels llibres, n’estic segur, recolza i impulsa aquests valors. Què és la literatura? La suma perfecta de llibertat i lectura. Sense lectors lliures i sense autors lliures és impossible assolir el fet literari.
Una vegada van preguntar a un escriptor: “Quins límits estaria disposat a acceptar per la seva literatura?” La resposta va ser: “Els que marqui el diccionari”. Bé doncs, jo encara hi afegiria: “Ni els del diccionari”.”
DE LA NOVEL·LA AL JOC I AL CÒMIC
Victus també va comptar amb dues adaptacions en jocs de taula. Per una banda un joc de cartes il·lustrades per David Parcerisa i amb disseny de Jordi Roca que situen al jugador a la Barcelona de 1714 amb la possibilitat de reviure la novel·la al costat dels personatges de la novel·la Martí Zuviría, el duc de Berwick, Verboom o el mateix Villarroel.
Joaquim Dorca responsable de Devir, va rebre una trucada de l’editora de La Campana, Isabel Martí per si seria possible traslladar la novel·la d’Albert Sánchez Piñol en un joc de taula.
Tot i el respecte inicial, Dorca no va dubtar en fer realitat el desig de l’editora i va contactar amb Oriol Comas perquè comences el disseny d’un joc de cartes inspirat en la novel·la.
Per la seva banda, Toni Serradesanferm va crear un gran joc de taula d’estratègia inspirat en la novel·la. La novel·la també va comptar amb la seva adaptació al còmic de la mà de l’il·lustrador José María Beroy amb guió de Carles Santamaria, publicat a Norma Editorial
“VAE VICTUS”, LA CONTINUACIÓ
L’any 2025 es publicava la continuació de “Victus”. “Vae Victus”, iniciava el relat el 12 de setembre de 1714, l’endemà de la caiguda de Barcelona i poc abans que Zuviría fugi a l’Amèrica del Nord, on ajudarà els indis yames en la guerra contra els colons anglesos. Després de l’aventura americana tornarem a Catalunya, però també anirem a Londres, Alemanya i fins i tot Nova Zelanda.
A la novel·la també es retrobarà amb personatges històrics que ja vam conèixer a Victus, com l’ambigu duc de Berwick, el seu acèrrim enemic Verboom o l’admirat general Villarroel, alhora que en descobrirem de nous, com el famós guerriller antiborbònic Pere Joan Barceló –àlies Carrasclet– o l’explorador anglès James Cook.
10 anys després, “Victus” continua….
