Llegeix el primer capítol de la segona novel·la de la periodista i escriptora catalana
Pilar Rahola debutava com a novel·lista l’any 2013 amb El carrer de l’Embut.
Rahola ambientava bona part de la novel·la als anys 20 i 30 i recorrent els fets històrics que van marcar aquells anys; la dictadura de Primo de Rivera, el fenomen del pistolerisme a Barcelona, la proclamació de l’Estat Català per part de Lluís Companys, així com la bomba del Liceu, el començament de la Guerra Civil i els Fets de maig del 1937.
El carrer de l’embut es remuntava als temps de la República, quan dos joves catalans salpen cap a Cuba, fe que aprofitava Pilar Rahora per oferir al lector una visió de l’esclavisme a les les plantacions de canya de sucre cubanes.
Ara amb la segona novel·la, Mariona (RBA-La Magrana) va una mica més enrere en el temps i situa el punt de partida a la vila de Gràcia a l’any 1824, protagonitzada per una jove Mariona que està a punt de casar-se.
Ambientada, entre 1820 i 1870 durant la revolució industrial catalana, Mariona serà testimoni dels canvis polítics i socials i de la seva consciència de dona i ciutadana en una època convulsa.
La novel·la arriba a les llibreries el 16 d’octubre.
LLEGEIX EL PRIMER CAPÍTOL
Preambul en negre
(juny de 1845)
Un jardi de flors
Va obrir la portella de ferro que l’allunyaria per sempre d’aquella casa senyorial i va sortir amb el cap cot i la mirada perduda. Com tan sovint havia fet de joveneta, novament acabava de creuar el jardí ple de magnòlies, rosers i llessamins i de tarongines que petaven d’olor i deixaven la ment amorosida. Però, en aquell dia de juny, la Mariona no hauria notat ni les olors del paradís, i encara que hagués passat per l’abundós jardí de flors, ella se sentía com si estigués trepitjant les pedres agulloses de l’infern.
Va ser aleshores, en sortir del jardí, quan va pensar en el sabó. Però no en el sabó que feia servir a casa, que mai no rentava prou bé i deixava les mans aspres i pudents, sinó en aquell vell sabó de Marsella fet d’oli d’oliva i sèsam que tenia la senyora Morset a l’aiguamans, quan ella li feia de noia de companyia, i que tantes vegades havia olorat d’amagat. Un sabó gros, d’un verd intens, que netejava com els àngels netegen els pecats, sense aspror, ni maldat.
Un sabó que netegés tant, amb tanta força, amb tanta cura, que fins i tot purifiqués la negror del seu cor.
Palplantada davant el reixat i encara dubtosa, per un moment va creure que es posaria a córrer com si fos una ànima empaitada per Llucifer, i així espantaria els mals esperits. Però córrer com una ximpleta pel carrer no era una opció per a una dona casada i ben endreçada, no fos cas que la confonguessin amb un lladremaner i li enviessin l’autoritat. A més, de què o de qui volia fugir, si ja l’havien ben empaitada? Ara només podia fugir d’ella mateixa, i, per fer-ho, havia d’enterrar molt endins, en el clos més fosc de la seva ànima, colgat sota muntanyes de pedres i ferralles, aquell funest matí. Va pensar que li calia feinejar com si fes dissabte i com si haguessin passat desenes d’anys que no en feia: «Si treballo molt, si m’esquerdo les ungles de gratar, si els dits se’m remullen i els braços em fan mal de tant fregar, si m’esgoto fins a caure estesa, potser els dimonis se n’aniran del meu cos i tot el que avui ha passat mai no haurà passat». Però aleshores la cara riallera de l’Albert la va mirar des d’algun indret remot de la memòria, i es va veure a si mateixa acaronant els cabells rossos d’ell, deixant-se dur pels seus petons, i aleshores va saber que no el podria mirar a la cara sense sentir l’ofec que ara sentia. Mai, mai no podria esborrar aquell tèrbol matí de juny.
Tot allò, però, passava anys més tard, quan els mals astrucs desplegaven les seves sinistres ales. Abans d’aquell matí funest, la Mariona havia viscut molts matins radiants i plàcids, sense ombres a l’ànima… Fou el temps de la seva hora lluminosa.
L’hora lluminosa (1824)
El monjo guerrer
La cantava sovint… «Ai noies del Rosselló, bé plorareu de tristesa, / vos han presos els galants i els han fets anar a la guerra». I aleshores, com si li anés la vida, repetia alegre l’estrofa: «No hi ha lliri sense flor ni rosa sense poncella. / Ni nina sense galant ni barco sense bandera».
La Cançó del setge de Roses l’emocionava. L’havia après de l’avi, que l’havia après del seu avi, i, ell, del seu, que eren gent de l’Empordà. Era una cançoneta d’amor i de guerra, de l’època en què els segadors es revoltaren i feren la guerra als castellans, i sempre li provocava una nostàlgia dolça, com si ella estigués protegida del dolor d’aquelles noies que la cançoneta evocava. Se sentia tan feliç que res no la podia ferir, i, mentre anava taral·lejant «no hi ha lliri sense flor ni rosa sense poncella», imaginava que l’Albert era un heroi que pujava pels murs de la fortalesa i feia caure les defenses i així els catalans entraven victoriosos, i ella l’esperava com si fos una princesa de l’antigor. Aquells cabells tan daurats, tan sedosos, d’on els havia tret, l’Albert? «D’algun tinent dels Àustria que lluitava contra el Borbó i feia malifetes amb les noies catalanes», li deia ell, amb la mirada maliciosa que sempre la feia enrojolar. I era així, amb el seu dolç esguard d’ulls blaus intensos i les seves riallades de nen petit, com l’Albert l’havia guanyada per sempre.
De petita, la idea de l’amor l’obsedia, i quan preguntava a la mare com era sentir-se enamorada, la mare se la treia del damunt, «no em destorbis amb ximpleries, Mariona, que no veus que tinc feina?», i mai no va aconseguir que li respongués. Després, a l’hora de sopar, fitava en silenci els pares i no sabia trobar-hi cap gest, cap paraula que li revelés l’essència de l’amor. «No s’estimen?», es preguntava inquieta al llit. Però després els veia tranquils,respectuosos l’un amb l’altra, i aleshores es deia que l’amor devia ser com la vida, que anava fent sense massa soroll. Tanmateix, quan l’Albert li va esberlar la pau i la va revoltar per dins, i a les nits no dormia pensant en ell,i tremolava tota quan l’havia de veure, i si es mirava almirall es trobava la noia més bonica del món, perquè l’Albert l’havia triada; quan tot allò va passar, va saber que l’amor era un verí dolç, que xuclava la pau però omplia de passió la vida. En aquells primers temps de festeig,amb la tieta Júlia que els aguantava l’espelma, cada gest era un univers de subtileses; cada esguard, una gramática sencera. I així va aprendre a parlar l’idioma de l’amor, espantada i decidida, tan intensament feliç que a les nits tenia por que el cor li saltés del cos, de tant que li bategava. Un dia va preguntar a la mare si allò podia passar, si el cor podia esclatar d’amor, i la mare va riure tant que la va deixar mig avergonyida.
Des que tenia tretze anys, cada dia anava a casa de la senyora Morset a fer de noia de companyia, tant al casalot de la Rambla de Barcelona, a tocar del palau de la virreina Amat, com a la gran torre de Gràcia. Així l’hi havia dit la majordoma dels Morset, la senyora Emília, a la mare quan va llogar la Mariona: «No necessitem una minyona, ja tenim totes les necessàries. El que ens cal és una jove de bon veure, que faci companyia a la senyora Morset, però que sàpiga no destorbar. I la Mariona és molt bonica, petitona, però bonica, i sembla una noia prudent. M’ha parlat molt bé de vostè, senyora Maria, la majordoma de can Trilla, i per això suposo que ha educat bé la filla. Perquè, senyora Maria, aquesta és una gran casa, i a les cases de bé no hi entra qualsevol a servir». I era cert, que no hi entrava qualsevol a servir, i també que la Mariona era petitona, però molt bonica i prudent, i, a més, sabia una mica de llegir i escriure, perquè l’avi Eulogi l’havia ensenyada, i així va ser com va entrar a fer de dama de companyia. La senyora Morset era molt amigadels senyors Trilla, sobretot de la senyora Àgata, amb qui sovint passava les tardes, i les majordomes de les dues cases tenien un tracte habitual. I com que la Maria havia treballat a can Trilla i hi havia deixat una bona imatge, tot va anar rodat. «T’agradarà aquesta noieta», li va dir la majordoma dels Trilla. «És més alegre que la mare, que és una mica esquerpa, però sembla igual de responsable.
Són gent de bé. I la noia és una noia molt formosa. A la senyora Morset no li farà lleig passejar amb ella». Fou així com començaren les seves tardes a les cases dels Morset, a l’hivern dins de muralles, i al bon temps, en l’espai conegut i bell de la seva vila de Gràcia. Totes dues eren mansions tan grans que al principi no gosava sortirde les estances on la senyora berenava, i, si l’enviava a cercar alguna cosa, ella se n’allunyava una mica i es posava a plorar, de por d’equivocar-se i entrar on no li demanaven. Per sort, la Rita, que era la cuinera, la va protegir des del primer dia i li va anar calmant els neguits, i, a poc a poc, va deixar de plorar quan temia fer alguna cosa malament.
Emperò mai no va perdre del tot la por, sobretot quan es creuava amb el senyor Morset, que la mirava d’una manera que no era la manera com un home decent mira una noieta, i algunes vegades li deia unes frases, amb aquella mirada que tenia, que la feien estremir, perquè, si bé no les entenia gaire, les entenia prou per saber que aquells no eren els mots que un bon cristià adreçaria a una fadrina. I durant tot el temps que va servir en aquella casa, aquell fou el seu neguit més gran, perquè estaba segura que, si no tenia prou cura d’ella mateixa i no es protegia, aquell home li podia fer una mala passada. Per això va dedicar tots els seus esforços a evitar-lo, fitant tothora si el senyor era a casa i si s’hi podia creuar. I quan no podia evitar creuar-s’hi, i la mirava d’aquella manera mentre li deia floretes que no corresponien, la Mariona abaixava la mirada, intentava somriure i fugia de pressa. «El senyor Morset és un home fosc», va dir un dia a l’hora de sopar, però en Quimet, el seu pare, la va tallar en sec…
—Com goses parlar així d’un gran senyor? Que t’ha fet res, que ets una desagraïda, així t’hem educat, que vols portar-nos la deshonra?
—Però pare…
—No hi ha peròs que valguin. Respecta una mica la gran casa que t’ha acollit. I, sense gosar desobeir el pare, la Mariona va guardar-se les pors que aquell home li produïa. Durant anys va pensar, dia rere dia, que ell l’agafaria per darrere i li faria les coses que els homes foscos poden fer a les fadrines, i que aleshores es perdria per sempre. Però fos perquè Nostra Senyora de Montserrat sempre era amb ella, fos perquè l’atzar li va ser favorable, aquells anys van transcórrer sense que la Mariona patís la mala passada que l’aterria. «A més, tinc la Rita», es deia per calmar-se. «I la Rita és com una mare protectora».
La Rita era una dona grassoneta i riallera, amb unes galtes vermelles que li donaven un aire de nina de porcellana. Parlava amb un català fort que denotava els seus orígens bagencs, i acostumava a refermar les seves paraules amb una variada col·lecció de refranys que adornaven, de manera molt acolorida, les seves converses. La primera vegada que va veure la Mariona, se li va presentar amb una riallada: «Caram, quina nina de porcellana, tan petitona i amb aquesta pell de seda i aquests ullets verds. Tu sí que en faràs, de mal! Com et dius, princeseta?». I després li va donar la mà com si fos una noia fina i li va dir:
«Estaràs bé, en aquesta casa. Jo ho sé tot, així que vine’m a demanar quan estiguis perduda». I, sense temps per acomiadar-se’n, se’n va anar tota enriolada. Just quan la Rita es perdia dins d’una cambra, va sentir que deia: «Benvinguda, Mariona, càntir nou fa l’aigua fresca». I una riallada va segellar la conversa.
La Rita va ser molt important per a ella, en aquells anys a casa dels senyors Morset, i, quan hi pensava, s’adonava que tots els records d’aquella dona tenien a veure amb l’alegria. Reia tothora, i, fins i tot, quan un dia la va veure plorar perquè s’havia mort un cosí que s’estimava molt, a ella li va semblar que era un plor que somreia.
«Tan diferent de la senyora Emília!», va dir-se en pensar-hi. La senyora Emília era la majordoma, i es prenia tan seriosament el seu càrrec que semblava que l’havien feta amb cara de dol, com si fos una dona que hagués nascut pòstuma. Quan la Mariona ho explicava a la mare, «és tan trista que em fa venir el plor», la mare s’empipava: «Fes la feina com Déu mana i no cerquis embolics, que a boca tancada no hi entren mosques».
A vegades, les tardes en què la senyora Morset sortia amb les amigues i no la necessitava, la Rita la duia a la cuina, li donava un vaset de mistela i li explicava històries de Manresa. Va ser així com va saber que segles abans hi havia un arquitecte de nom Berenguer de Montagut que havia fet grans obres arreu de Catalunya: «El pont nou és seu, però sobretot va construir la Seu, que és l’orgull de Manresa». I aleshores la Rita li deia que calia conèixer els noms dels arquitectes, perquè l’avi sempre l’avisava que els arquitectes «són els que parlen amb Déu». La Mariona va saber, temps després, que Berenguer de Montagut també havia estat el mestre d’obres de Santa Maria del Mar, aquella església que la feia tremolar, de tan bonica que era. Però no tan sols va saber d’arquitectes, en aquelles converses improvisades, perquè la Rita era una mena de relatadora oral de la història, i hi posava tant d’abrandament que a vegades, sobretot si parlava de guerres, la feia estremir. També era molt devota de sant Ignasi de Loiola, que havia estat recollit a Manresa, vivint en una cova durant prop d’un any, abans d’embarcar-se a Terra Santa, i li deia que sant Ignasi era la llum que il·luminava els neguits: «Quan tinguis tanta por que fins i tot t’ofeguis, perquè les pors, Mariona, poden ofegar, aleshores pensa en el santet i totes les pors desapareixeran. És un santet que fa miracles de Déu».
Tanmateix, era quan parlava de les guerres i dels fets tràgics de la seva ciutat que la Rita s’il·luminava, i la Mariona la veia com si fos una d’aquelles dones que, a l’antigor, muntaven a cavall i protagonitzaven grans gestes. Li parlava de les èpoques de la guerra dels Segadors, quan la ciutat va acollir el govern de la Generalitat, i de la Coronela de Manresa, que havia participat en la defensa del setge de Barcelona, en la guerra borbònica: «No ho deus saber, que Manresa tenia l’empara de les Constitucions Catalanes abans que aquell Felip, mal llamp se l’hagi endut a l’infern i els dimoniets li roseguin els ossos eternament!, destruís els nostres drets, i per això teníem Coroneles, com Barcelona o Tortosa. Manresans de tots els gremis en formaven part, i molts varen morir defensant Barcelona». I en moments com aquells en què recordava els herois caiguts, la Mariona intuïa que la Rita amagava sentiments molt profunds que la feien patir. Com si aquells morts fossin parents seus. També la veia colpida quan parlava dels incendis de Manresa el 1713, en plena guerra de Successió: «El general filipista, l’Armendáriz, que mai no descansi la seva ànima i que els dimonis el burxin pels segles dels segles!, aquell mal cristià va fer cremar més de quaranta cases de manresans il·lustres, i el foc es va fogallejar i al final es va cremar mitja ciutat. Més de cinc-centes cases, Mariona, totes fetes fum, tot cremat, pobra Manresa!». I quan un dia la Mariona li va preguntar per què parlava d’aquella gent que feia tants anys que era morta, com si fossin familiars seus, la Rita li va respondre: «Perquè si no plorem pels que han mort defensant la nostra terra, vol dir que no la mereixem». I aquell dia la Mariona va tenir la impressió que la Rita s’havia enfadat amb la seva pregunta. «Què fas, badant com si no tinguessis feina?», li va etzibar abans de fer-la fora de la cuina. Quan, a la nit, va pensar en aquella dona i en aquelles històries que li explicava, va tenir la impressió que no sempre entenia la gent gran.
De totes aquelles velles gestes del passat, n’hi va haver una que la va colpir especialment, tal vegada perquè la Rita l’explicava com si fos una rondalla per a nens, interpretava, feia gestos, fins i tot alçava la veu, i ho feia tan bé que la Mariona li va demanar moltes vegades que l’hi tornés a explicar. D’aquella història, la Rita en deia «l’Avalot de les Faves».
—Els ànims s’havien escalfat molt, Mariona, i ja feia dies que, quan els canonges sortien al carrer per qualsevol motiu, ni que fos per assistir als divinals oficis, una munió d’homes i dones i fins i tot de quitxalla els acompanyaven a l’església xiulant-los i renegant i etzibant paraules deshonestes. T’imagines, Mariona, la gent de Manresa dient-ne de ben grosses a tots aquells panxacontents? No els coneixes, els de la meva terra, quan diuen renecs. Vatua, que s’obren les portes de l’infern! Tu no ho saps, perquè ets una noia de ciutat, però quan la pagesia brama, Mariona, la terra tremola.
—Què li passava, senyora Rita, a tota aquella gent,per què estava tan enfadada?
—Deixa’m que t’ho expliqui i ja ho veuràs. La pagesia estava molt enfadada de feia dies amb els canonges, però encara no havia passat res, per bé que tothom sabia que allò podia esclatar. Eren els dies del Corpus i la gent de Manresa volia fer l’octavari, que sempre començava pel barri de Santa Llúcia. Però aquell any, com a senyal de protesta, no volien anar a la Seu, sinó als convents. El problema és que necessitaven els enfustaments, les enramades i tots els estris de l’octavari que estaven desats a casa del canonge Gilabert de la Seu. I, és clar, amb mala cara, varen enfilar cap a la Seu. Però quan el canonge els va veure, va pensar que tots aquells homes volien fer-li mal i va tancar la porta amb forrellats. I ves que aleshores sí que es varen enfadar els pagesos, se sentiren fins i tot escopetades i ja va començar l’avalot. La gent cridava «Visca la terra i muiren los traïdors i muiren los favets!», i varen començar a cremar cases de canonges.
—A cremar convents, Déu me’n guard i la Mare de Déu!
—No eren pas convents, sinó les cases dels canonges. L’avi m’ho explicava quan era petita, perquè el seu pare, el meu besavi, va participar en l’avalot i va ser un heroi de la revolta.
—Però, Déu me’n guard, van matar homes de Déu!
—Vatua, noia, sembles ximpleta. No van matar ningú, només van cremar les cases, perquè tenien raons molt fondes per estar ben enfadats. Tots varen fugir. Fins i tot l’avi m’explicava que un canonge que es deia Cavall va fugir disfressat de pagès cap a Callús, i els altres corrien tots esperitats per Manresa, cercant refugi. Així va començar la revolta. Va ser llavors quan el meu besavi va formar part del primer avalot, perquè era molt amic d’en Braç de Ferro, que va ser el capitost de la revolta, i amb cinquanta pagesos ben valents, armats amb eines de segar i amb unes canyes que portaven per senyeres alls i cebes i faves enfilades, van passejar perManresa fent sonar un corn i cridant: «Muirin los favets, muirin los traïdors, visca la terra!». Ben aviat s’hi van afegir les famílies pageses del barri de les Barreres i els tremendos del camp d’Urgell, i fins i tot els del raval de Valldaura, i tots es varen unir als cuireters i blanquers de Sant Marc. Van arribar a ser més de mil persones a la plaça! T’ho imagines, Mariona, més de mil!
