Amb les darreres xafogors de juliol em va arribar el seu manuscrit intitulat “La força d’un destí”. Martí Gironell m’havia explicat la trama més de cent cops, n’havia llegit una arrencada de vint fulls i havíem xerrat del protagonista de l’obra, el càntabre Ceferino Carrión, com de tants altres personatges que a un caçador d’històries com és en Martí interessen… Vaig trigar més del compte a llegir la seva futura nova novel·la amb aquesta polièdrica predisposició d’amistat amb l’autor, del gaudi de les històries caçades compartides i de conèixer força be la seva obra publicada amb títols inoblidables com ara “l’Arqueòleg” o “El pont dels jueus”.
Llegia cada vespre en la meva tableta el document en word sota la claror somorta de les nits de l’estiu eixorc riberenc i em vaig enganxar de seguida a aquesta narració. La millor novel·la de Martí Gironell, vaig pensar quan era a la meitat de la lectura, en un acte de gosadia literària, perquè com diu Sòfocles a “Edipus”, és el darrer instant de la vida el que deixa el segell d’una trajectòria.
La millor novel·la per la narrativa, per la conducció de la història i sobretot per la història en sí, una història que més enllà de la motivació personal ens apropa a un mon d’oripells, Hollywood, conegut pel vernís social i el glamur de la magna publicitat i la indústria del cinema i que en la novel·la de Martí es fa a través del triomf d’un personatge humil i ambiciós, des de la rebotiga de les sensacions humanes.
A més, i per una sincronia més de la vida, “La força d’un destí” em va arribar poc després de llegir una biografia no oficial d’un santanderí egregi, en Jesús Aguirre, duc d’Alba consort, i quan feia uns mesos que jo consolidava en el dia a dia una relació estable de parella amb una dona de Barcelona de pare càntabre i família nadiua d’allà…
I va ser en el decurs del matí del divendres 26 de gener que en Martí Gironell em va trucar per anunciar-me el Premi Ramon Llull quan em vaig adonar que el destí hi jugava un paper força important en aquesta obra, la seva millor obra fins a data d’avui, guardonada amb un dels premis de més prestigi de les nostres lletres.
Quan arribarà el moment en faré una anàlisi de la novel·la, avui únicament vull sacsejar-vos i anunciar-vos que aquest nou Premi Ramon Llull és una novel·la fantàstica d’un gran escriptor i caçador d’històries, la seva millor novel·la, sí, ho reitero sense impudícies perquè conec a fons l’obra d’en Martí Gironell, la seva millor novel·la, que el destí ens regala per atresorar força en moments de tenebra, la força d’un home que va emigrar i es exiliar als Estats Units amb una mà davant i l’altra al darrera i va aconseguir obrir el restaurant “l’Escala” on s’hi agombolaven les divinitats de Hollywood i va alçar les bodegues “Jean León” de vins que van presidir les taules d’oripells durant dècades. Un càntabre d’aquella anomenada “Atenes del Nord”, dels anys 40, Santander, que tants noms egregis va alletar: Aguirre, Polanco etc. Un càntabre anomenat Ceferino Carrión transmutat a Jean León, reflectida l’evolució per la més acurada i brillant narrativa de Martí Gironell. Us corprendrà. Felicitats, Martí! Ramon Llull es felicita des de l’agnòsia del mon invisible del teu premi. I com dius tu sempre amb la convicció dels amants de les lletres: Salut i Llibres!
Miquel Esteve Valldepérez
