Anna Maria Villalonga analitza a L’Illa dels Llibres la nova novel·la de Mònica Batet autora entre d’altres de No et miris el Riu i Neu, óssos blancs i alguns homes més valents que els altres.
Nou illes al nord és la cinquena novel·la de Mònica Batet (Pont d’Armentera, 1976), una autora que sempre ha destacat per la seva valentia, per la recerca continuada d’una veu pròpia allunyada de modes i tendències. És en aquest sentit que va començar a cridar-me l’atenció quan la vaig descobrir amb la seva segona obra, No et miris el Riu (Meteora 2012), que va arribar a ser finalista del Premi Crexells. Després ja no vaig poder deixar de llegir-la. Vaig gaudir profundament de la curiosa Neu, óssos blancs i alguns homes més valents que els altres (Meteora 2015) i de la novel·la breu Cafè Berlevag (2016), que literalment vaig devorar. Ara, per fortuna, tornem a tenir entre les mans una proposta seva, aquestes Nou illes al nord , publicades per Més llibres.
La novel·la és moltes coses que no puc explicar, perquè sou vosaltres qui les heu de descobrir, però resulta una ficció encisadora, un faula d’atmosfera magnètica i de segell inconfusible. Està estructurada a partir d’un conjunt de veus narratives, molt diverses, que ens expliquen la història de forma calidoscòpica, com si estiguéssim muntant un trencaclosques que ha d’acabar encaixant. Mònica Batet s’arrisca. No només perquè defuig les accions trepidants i els temes recurrents que inunden fins a la nàusea la narrativa actual, sinó també perquè aposta sense manies per l’escriptura de l’oralitat. No era un repte fàcil. Fer parlar els personatges de la manera més apropada al real, amb totes les seves repeticions, manies, tics i pleonasmes. Però l’autora tarragonina no s’ha arrugat. Ha decidit fer-ho i ho ha fet.
El gust de Batet per la novel·la centreeuropea i pel paisatge nòrdic és present, com sempre, a Nou illes al nord. Són influències que l’han marcat des de l’inici i que formen part del seu tarannà personal, sempre allunyat dels típics localismes que puguin resultar-nos recognoscibles. No tinc clar si això converteix les seves novel·les en més universals. És possible que sí. Com a mínim, traeixen la voluntat de fer una literatura diferent, que sorgeix d’un exercici (no sempre fàcil) d’escriure en llibertat.
La construcció dels personatges, a través de la visió d’altres personatges; la presència enlluernadora de la naturalesa; el paper dels arbres, les plantes i les flors; la importància de la llum, dels colors, de les nits blanques; l’apologia del viatge; la reconeixença del dolor, de la incidència del passat en el present; la injustícia, els malentesos, la soledat, la necessitat de fugir; el paper de la família que ens ha tocat, per bé i per mal. I l’amor. Perquè al final, lletraferits meus, Nou illes al nord també és una història d’amor.
Tot això ho podem trobar a la novel·la. Això sí, sense escarafalls, des de la calma i la placidesa, amb un estil senzill i allunyat de pretensions pomposes. Una lectura especial que, qui ja heu llegit Batet, sabreu entendre molt bé.
Anna Maria Villalonga és editora dels blogs A l’ombra del crim dedicat al món dels llibres i El fil d’Ariadna
