‘La necessitat d’escriure l’he sentida a dins des de molt joveneta, però sempre vaig pensar que era molt difícil aconseguir-ho’ assegura l’escriptora catalana.
Després de Petons de diumenge, Sílvia Soler ha publicat l’ Estiu que comença (Planeta), novel·la guardonada amb el premi Ramon Llull.
La novel·la ‘L’estiu que comença’ (Planeta) la protagonitzen Júlia Reig i l’Andreu Balart, dos joves que estan predestinats a ser amics durant tota la vida.
Les seves respectives mares són amigues i les dues families es van retrobant cada revetlla de Sant Joan. Aquesta tradició segueix anys després i la novel·la narra 50 anys de la vida dels dos joves nascuts l’any 1961.
Què suposa la publicació de la novel·la i rebre el premi Ramon Llull?
El premi Ramon Llull és una empenta extraordinària per la novel.la. La va situar a “l’aparador”, en sentit metafòric i literal, i la va donar a conèixer. Després, la veritat és que el boca-orella també ha funcionat molt bé i, passat mig any de la publicació, la novel.la encara és ben viva.
Què comparteix L’estiu que comença amb d’altres novel·les com Petons de diumenge?
M’interessa escriure sobre el món de les relacions entre persones, dels perfils psicològics, dels sentiments. I això crec que resulta evident tant a “Petons…” com a “L’estiu que comença”. En totes dues novel.les la família hi té un paper predominant.
Els sentiments i les relacions formen part del seu univers literari….
Si, aquest és el terreny on em sento còmoda i m’agradaria continuar aprofundint en aquest mateix àmbit. També com a lectora els meus gustos van per aquí.
Escriu sobre experiències viscudes? Què hi ha de les experiències autobiogràfiques a les seves novel·les?
La meva intenció no és escriure sobre la meva pròpia vida però és evident que quan escrius, et nodreixes, entre d’altres coses, de la teva pròpia experiència. També del que veus, escoltes, llegeixes…Per molt que els fets que es narrin siguin pura ficció, a l’hora de parlar de sentiments sempre has d’anar a pouar al fons de tu mateix. [pullquote]Per molt que els fets que es narrin siguin pura ficció, a l’hora de parlar de sentiments sempre has d’anar a pouar al fons de tu mateix.[/pullquote]
L’estiu que comença destaca per una narració pausada…….
De fet, quan va rebre el premi Ramon Llull va comentar que havia escrit una novel·la on no passen gaires coses i al mateix temps passa tot.
Com et deia, aquestes són les novel.les que a mi m’agrada llegir, les que segueixen el curs de la vida, el pas del temps que es va nodrint dels petits detalls de la vida qüotidiana. M’agraden els personatges que tots podem reconèixer com si fossin persones del nostre entorn, “gent normal”, i aquesta gent té vides on potser no hi passen grans coses, però hi passa tot : l’amor, el fracàs, la pèrdua, l’alegria, l’amistat.
Com definiria L’estiu que comença?
Una nit d’estiu en un jardí, una taula parada i uns personatges que s’hi retroben mentre les seves vides van avançant com el curs d’un riu.
La novel·la L’estiu que comença gira entorn a la nit de Sant Joan amb el retrobament de dues famílies.
Per què ha escollit aquesta data?
La nit de Sant Joan és una nit que reuneix unes condicions molt especials : és la tradició, el valor de la família o de l’amistat, i sobretot és una nit carregada de promeses. Comença el periode de l’any que, en principi, es preveu més feliç i més intens.
Quins records té d’una nit com la de Sant Joan?
El record més potent és aquest sentiment de grans expectatives : vindran les llargues converses, la relaxació dels horaris, el contacte amb la natura. Els meus estius sempre han començat al mateix lloc i amb la mateixa gent, i m’agrada molt que sigui així.
L’estiu que comença recull 50 anys de la vida de Júlia Reig i l’Andreu Balart. Dues persones que hereten l’amistat de les seves mares l’Elvira i la Roser. Podem arribar a heretar l’amistat?
Doncs, crec que és possible, però que mai no s’ha de forçar. Es bonic quan passa : quan una amistat es transmet de generació en generació entre dues famílies, per exemple. Es com si l’amistat agafés més pes.
La tragèdia també forma part de la novel·la. La tempesta pot arribar en qualsevol moment.
Si, exactament. Per mi el mar és una bona metàfora de la vida. Quan som a la platja un dia de calma, i el mar està plà com un mirall, ens costa de recordar que allò es pot alterar ràpidament, que la tempesta pot estar naixent a l’horitzó mentre nosaltres contemplem la placidesa. I a la vida també passa : la tragèdia ens pot arribar en qualsevol moment. I aleshores és quan cal tenir present que tornarà la calma.
No tots reaccionem o sabem reaccionar de la mateixa manera…. Aquest fet també es pot veure a la novel·la i la reacció de l’Andreu i la Júlia…
Tots reaccionem com podem, davant de les tempestes. I de vegades no ho fem com era de preveure. La Júlia, per exemple, té un entorn que la protegeix i li fa més fàcil, però és el seu propi caràcter el que l’empeny cap a la rebel.lia. L’Andreu té una serenitat que li ve de dins.
On situaríem el poble de Sorrals?
Qualsevol poble petit del mediterrani pot assemblar-s’hi. Jo me l’imagino semblant als pobles del Maresme o de La Selva.
Recorda el moment en què va decidir ser escriptora?
Mai no vaig decidir-ho. La necessitat d’escriure l’he sentida a dins des de molt joveneta, però sempre vaig pensar que era molt difícil aconseguir-ho. De fet, encara no m’acabo de creure que finalment sigui així.
